EMPROVA'T EL SOFREGIT, PROVA EL JERSEI I TASTA EL COTXE NOU

Últimament, en català es prova tot. Et proves uns texans que et vols comprar, proves el sofregit, proves un cotxe nou... i t'oblides que tens verbs diferents per a tots aquests assajos. De tota la vida, t'emprovaves els pantalons o qualsevol peça de roba, si volies saber si t'anava bé; tastaves el guisat, el sofregit o un vi que t'havien recomanat; provaves si un cotxe corria prou i frenava bé abans de comprar-lo. Per tastar, també s'ha anat imposant catar, que és un verb molt correcte en espanyol però no en català; a l'Escola d'Hostaleria de Figueres tenen una aula on ensenyen els alumnes a apreciar i diferenciar els vins, que en diuen de cata i no pas de tast, com fóra de desitjar. Si no volem tastar, podem degustar, tant si es tracta de menjar com de beure.
L'empobriment de la nostra llengua es demostra fàcilment en aquest cas: de quatre verbs molt precisos, en fem servir només un, tant en la comunicació oral com en l'escrita. I els Wert, Bauzá i tota la trepa del PP ens volen convèncer que l'espanyolització dels alumnes catalans i els decrets de trilingüisme encara ens beneficiaran.Ara pla!

LA LLENGUA A LA RÀDIO

Em costa d'entendre que els mitjans de comunicació de masses catalans, especialment els orals, no tinguin una mica més de cura en el model de llengua que empren. Em costa d'entendre que es desatengui tant el registre lingüístic de col·laboradors i tertulians. Em costa d'entendre que, havent-hi tants bons professionals a l'atur, algunes ràdios contractin els serveis de personatges que s'expressen en un català que sembla castellà traduït per Google Translate. No vull pas dir que aquests professionals (segur que excel·lents) no hagin de treballar, però han de fer-ho en mitjans precisament orals, que influeixen poderosament en el nivell de llengua dels seus oïdors? A mi em provoca una pena immensa el bandejament sistemàtic dels pronoms febles, que dóna unes construccions pobres com ara les que detallo a continuació: si algú tingués una igual (demanaven una medalla amb una imatge de sant) per si algú en tingués una d'igual; quantes podem resoldre (es tractava d'un programa que resol demandes i dubtes de l'audiència) per quantes en podem resoldre. Entre aquests dos exemples va passar menys d'un minut. En el mateix programa i en els minuts següents, una col·laboradora va dir per tumbar-se en el sentit d'estirar-se, i de seguida, la titular del programa va dir què més don en comptes de tant li fa (i més coses que t'amago, com diu la cançó!). Realment és esgarrifós. Per cert, la ràdio on treballen aquestes dues locutores és RAC1, a la franja horària d'havent dinat. I la Generalitat la subvenciona.

NO FACIS COSTELLADES

Diu un anunci de la Generalitat que no fem barbacoes al bosc. A mi em grinyola terriblement, aquest enunciat ─perquè no sóc paleta ni ferrera i no en sé, de fer barbacoes, i encara menys al bosc─, i consulto el mot al DIEC, que és una mica la meva Bíblia. Que hi figuraria, no en tenia cap dubte; ara, vull veure'n el sentit. Resulta que hi ha dues accepcions: una, com a aparell per coure a la brasa (dit de manera succinta), i l'altra, com a vianda que es cou al dit aparell. Aquesta segona em fa pujar la mosca al nas, perquè m'ensumo que s'ha normativitzat una paraula que, probablement mercès a Georgie Dann, s'ha popularitzat i ha fet recular la nostra costellada (si es fa amb carn) o la graellada (que pot incloure també el peix i les verdures). Què voleu que us digui, no m'imagino una costellada que acabi amb un partit de barbacoa.

LIS: PRONOM FEBLE O FLOR?

El lis, segons el diccionari, és una herba de la família de les amaril·lidàcies. La flor de lis (o flor de lliri) és un moble que es fa servir molt en heràldica, i va distingir durant molts anys la casa reial francesa. Però darrere d'un verb, -lis no és res. És una nosa, un engendre, una incomoditat, un pronom inventat, a mig camí entre el -los català i el les espanyol. Ni carn ni peix.
Aquesta forma -lis és una perversió del pronom que, a la frase, substitueix el complement indirecte (el que rep l'acció). Potser no és tant una castellanada com una deducció (força lògica, d'altra banda) del plural del mateix pronom en singular (-li). És a dir:
La Maria té fred. Porta el jersei a la Maria. 
Com que ja hem parlat de la Maria, la substituirem pel pronom corresponent quan l'esmentem per segon cop. Habitualment, la forma singular es col·loca bé de manera instintiva. Així, la frase queda en:
La Maria té fred. Porta-li el jersei.
Però, i si el complement indirecte és plural?
Els nens tenen fred. Porta els jerseis als nens - a les nenes. (o també Pots portar els jerseis als nens - a les nenes?)
La solució correcta NO és Porta-lis els jerseis (o Pots portar-lis els jerseis?), sinó:
                                          Porta'ls els jerseis o Pots portar-los els jerseis? (tant si parlem dels nens com de les nenes).
Lis pot ser una flor. O un engendre de pronom.

NO TAN GASIUS NI POSSESSIUS COM DIUEN

Fa uns quants dies, Joan-Lluís Lluís publicava un esplèndid article al Presència sobre aquesta llufa que ens pengen (cal dir qui?) als catalans i que alguns assumeixen amb aquella naturalitat: la pretesa avarícia o gasiveria. Que això no és cert en dóna fe el mateix llenguatge: l'ús dels possessius no és tan generalitzat com en altres llengües (castellà/espanyol o anglès). Però per aquelles coses de l'imperialisme o el globalisme lingüístic, acabem adoptant estructures i solucions que ens semblen bones, en un moment determinat, i no en són, a més de no tenir res a veure amb l'esperit de la llengua. Alguns cops, és de lògica: "El comerç Tal va obrir les seves portes...". Se suposa, encara que no es digui, que les portes que obre aquest comerç són les seves, i no les de la botiga del costat. En aquest cas, el possessiu es pot obviar perfectament. "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar la seva procedència". En periodisme, segur, però hi ha una solució, en la llengua d'Ausiàs March, que ho expressa millor: els soferts i vilipendiats pronoms febles, una solució elegant i fàcil que no tenen ni el castellà ni l'anglès. He dit fàcil: "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar-ne la procedència".

PODRITS!!!

Quan jo era petita, a casa no es gastaven gaires paraules gruixudes. Ni el pare ni la mare, i encara menys els avis, en feien servir. Som els fills els que ens vàrem fer grans entre tacos apresos al pati de l'institut i paraulotes a la feina, i vàrem permetre que formessin part del nostre vocabulari habitual.

D'aquells temps em retorna amb força ─i de sobte, com un tresor descobert al fons d'un bagul─ el qualificatiu podrit. Dir-li podrit a algú era atribuir-li, gairebé, tots els mals de la humanitat; dient d'algú que era un podrit l'insultàvem de la pitjor manera. Recordo el menyspreu que expressàvem mastegant aquest adjectiu i llançant-lo a la cara de qui ens molestava en aquell moment.

Avui recupero l'improperi i l'incorporo, amb tots els honors, al meu vocabulari, i per començar, el dedico, amb tot el menyspreu de què sóc capaç, a aquesta gent que fa lleis contra la meva llengua i que, sense despentinar-se, rep sobres de sotamà mentre a la resta ens fa passar per l'adreçador. Són uns PODRITS!!!

SÍ O SÍ, NO!

La globalització, l'afinitat i la proximitat d'altres llengües, especialment l'espanyol, i la supremacia d'aquesta en els mitjans de comunicació, ens aboquen a adoptar modismes sovint fora de tota comprensió i que només tenen explicació perquè molts parlants de català valoren el fet d'utilitzar-los com una mostra de modernitat o de cosmopolitisme (tot i que es tracta més d'ignorància que no pas d'altra cosa). És el cas d'expressions com "sí o sí". És tant el grau de penetració, que fins i tot una persona iŀlustrada i amb un bon domini de la llengua com el president Mas en fa bandera i l'usa en declaracions als mitjans.
"Sí o sí" vol dir que no hi ha altre remei, cap més alternativa que la que es proposa. I ve de l'espanyol, en l'àmbit de la qual llengua també alça polseguera entre estudiosos i defensors de l'ortodòxia lingüística.
Les expressions genuïnes que s'han d'emprar en actes de parla per explicar gràficament que no hi ha alternatives són tant sí com no (farem el referèndum tant sí com no); tant si es vol com si no es vol (som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol, La Trinca)