M'agraden molt les paraules que acaben en -ança. Quan una les pronuncia, aquest sufix adquireix aquella mena d'estiratge o allargament que els dóna un aire especial, gairebé malencònic. Si no hi havíeu pensat mai, pronuncieu recança, esperança, benaurança en veu alta. Fins i tot en mots pragmàtics com ara pitança o concordança, aquest aire enyoradís també s'hi pot reconèixer.
Per cert, recança vol dir greu que sap de fer o d'haver fet, de deixar o d'haver deixat de fer, alguna cosa.
