EMPROVA'T EL SOFREGIT, PROVA EL JERSEI I TASTA EL COTXE NOU

Últimament, en català es prova tot. Et proves uns texans que et vols comprar, proves el sofregit, proves un cotxe nou... i t'oblides que tens verbs diferents per a tots aquests assajos. De tota la vida, t'emprovaves els pantalons o qualsevol peça de roba, si volies saber si t'anava bé; tastaves el guisat, el sofregit o un vi que t'havien recomanat; provaves si un cotxe corria prou i frenava bé abans de comprar-lo. Per tastar, també s'ha anat imposant catar, que és un verb molt correcte en espanyol però no en català; a l'Escola d'Hostaleria de Figueres tenen una aula on ensenyen els alumnes a apreciar i diferenciar els vins, que en diuen de cata i no pas de tast, com fóra de desitjar. Si no volem tastar, podem degustar, tant si es tracta de menjar com de beure.
L'empobriment de la nostra llengua es demostra fàcilment en aquest cas: de quatre verbs molt precisos, en fem servir només un, tant en la comunicació oral com en l'escrita. I els Wert, Bauzá i tota la trepa del PP ens volen convèncer que l'espanyolització dels alumnes catalans i els decrets de trilingüisme encara ens beneficiaran.Ara pla!

NO FACIS COSTELLADES

Diu un anunci de la Generalitat que no fem barbacoes al bosc. A mi em grinyola terriblement, aquest enunciat ─perquè no sóc paleta ni ferrera i no en sé, de fer barbacoes, i encara menys al bosc─, i consulto el mot al DIEC, que és una mica la meva Bíblia. Que hi figuraria, no en tenia cap dubte; ara, vull veure'n el sentit. Resulta que hi ha dues accepcions: una, com a aparell per coure a la brasa (dit de manera succinta), i l'altra, com a vianda que es cou al dit aparell. Aquesta segona em fa pujar la mosca al nas, perquè m'ensumo que s'ha normativitzat una paraula que, probablement mercès a Georgie Dann, s'ha popularitzat i ha fet recular la nostra costellada (si es fa amb carn) o la graellada (que pot incloure també el peix i les verdures). Què voleu que us digui, no m'imagino una costellada que acabi amb un partit de barbacoa.

LIS: PRONOM FEBLE O FLOR?

El lis, segons el diccionari, és una herba de la família de les amaril·lidàcies. La flor de lis (o flor de lliri) és un moble que es fa servir molt en heràldica, i va distingir durant molts anys la casa reial francesa. Però darrere d'un verb, -lis no és res. És una nosa, un engendre, una incomoditat, un pronom inventat, a mig camí entre el -los català i el les espanyol. Ni carn ni peix.
Aquesta forma -lis és una perversió del pronom que, a la frase, substitueix el complement indirecte (el que rep l'acció). Potser no és tant una castellanada com una deducció (força lògica, d'altra banda) del plural del mateix pronom en singular (-li). És a dir:
La Maria té fred. Porta el jersei a la Maria. 
Com que ja hem parlat de la Maria, la substituirem pel pronom corresponent quan l'esmentem per segon cop. Habitualment, la forma singular es col·loca bé de manera instintiva. Així, la frase queda en:
La Maria té fred. Porta-li el jersei.
Però, i si el complement indirecte és plural?
Els nens tenen fred. Porta els jerseis als nens - a les nenes. (o també Pots portar els jerseis als nens - a les nenes?)
La solució correcta NO és Porta-lis els jerseis (o Pots portar-lis els jerseis?), sinó:
                                          Porta'ls els jerseis o Pots portar-los els jerseis? (tant si parlem dels nens com de les nenes).
Lis pot ser una flor. O un engendre de pronom.

NO TAN GASIUS NI POSSESSIUS COM DIUEN

Fa uns quants dies, Joan-Lluís Lluís publicava un esplèndid article al Presència sobre aquesta llufa que ens pengen (cal dir qui?) als catalans i que alguns assumeixen amb aquella naturalitat: la pretesa avarícia o gasiveria. Que això no és cert en dóna fe el mateix llenguatge: l'ús dels possessius no és tan generalitzat com en altres llengües (castellà/espanyol o anglès). Però per aquelles coses de l'imperialisme o el globalisme lingüístic, acabem adoptant estructures i solucions que ens semblen bones, en un moment determinat, i no en són, a més de no tenir res a veure amb l'esperit de la llengua. Alguns cops, és de lògica: "El comerç Tal va obrir les seves portes...". Se suposa, encara que no es digui, que les portes que obre aquest comerç són les seves, i no les de la botiga del costat. En aquest cas, el possessiu es pot obviar perfectament. "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar la seva procedència". En periodisme, segur, però hi ha una solució, en la llengua d'Ausiàs March, que ho expressa millor: els soferts i vilipendiats pronoms febles, una solució elegant i fàcil que no tenen ni el castellà ni l'anglès. He dit fàcil: "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar-ne la procedència".

LI (O ET) DONARIES LA VOLTA?

Una coneguda entitat bancària d'aquelles que no estimen gaire el país que les ha vist néixer i créixer (desmesuradament) anunciava un "producte" nou amb el pretext de donar-li la volta a la hipoteca. La paraula hipoteca ja esgarrifa, però si al damunt li hem de donar la volta, la cosa és per plorar. No serà pas aquest humil blog el que digui què cal fer amb la hipoteca de cadascú, però en català no ens podem donar la volta. En cap cas. El que sí que podem fer és tombar-nos, si ens criden; tombar o girar la truita; fer una volta (o un tomb) si tenim el cap espès o volem estirar les cames i capgirar la hipoteca.

FER-SE AMB... QUI O QUÈ?

Fer és un verb d'aquells que serveixen per a moltes coses. Segons el DIEC, significa "donar existència a alguna cosa ajustant les seves parts o elements". Es poden fer moltes coses: cases, confitura, textos, roba, botifarres... tot i que hi ha verbs més específics que defineixen cada acció d'una manera més precisa. També significa "realitzar una acció". Si hi afegim un pronom reflexiu, el matís canvia i depèn del context. Així, una criatura es fa si creix, un es fa una quantitat quan guanya aquesta quantitat (treballant o de la manera que sigui), però també pot significar pagar una quantitat (pel vestit me n'he fet 100 euros. O ens adaptem, si ens fem a la casa nova o al veïnat nou. I així, anar fent.
Ara bé, quan hi afegim la preposició amb, la cosa s'embolica. Normalment, i fins fa una generació (si fa no fa), ens fèiem amb els parents si ens hi relacionàvem, o ens fèiem amb tothom si érem amigables. D'un temps ençà, ens fem amb coses que costen d'aconseguir: ens fem amb l'última peça de la nostra talla a les rebaixes, o amb una feina molt disputada. Però això no és així. En realitat, hauríem d'aconseguir aquestes coses: la peça de la nostra talla o la feina disputada. Tinguem-ho present.

EL NAS DE CYRANO

En una escena del Cyrano, Rostand fa dir a un dels personatges, a manera d'insult, que Cyrano té el nas molt gran. La resposta de Cyrano ridicultiza el seu oponent i li mostra de quantes maneres enginyoses hauria pogut definir aquell nas; però el pobre diable no sap amb qui es juga els quartos i tria  la més senzilla, la més pobra, i encara s'equivoca, perquè un nas no és gran, sinó gros.

Molta gent qualifica de grans les parts del cos o els objectes que en realitat són grossos, i a la inversa.Sembla que utilitzem gran en  comptes de gros per influència del castellà, i ho hem deixat apoderar fins a un punt que ara ja ens sembla indestriable, especialment a la publicitat audiovisual, que tant de mal fa a la parla popular.

El mestre Joan Solà, però, en un dels seus últims llibres, expressa un criteri que ens pot ajudar molt a decidir quin dels dos qualificatius cal utilitzar en cada situació, i és la relació de volums respecte al cos humà. És a dir, un espai és gran, perquè un cos humà hi cap a dins: un pis, una casa, un jardí, una sala, una caixa... Per contra, és gros si no hi cabem a dins. Un televisor, unes sabates, una mà, una tassa... i el nas de Cyrano són grossos.

QUÉ TXULO! ÉS MOLT TXULO!

Hi ha una locutora de RAC1 que passa gran part dels matins dels dissabtes i els diumenges expressant el seu entusiasme amb locucions com ara qué txulo! (amb e tònica, sí) i és molt txulo (txula). Tant és de què es tracti. Un llibre nou és molt txulo, un espectacle teatral és molt txulo, una moto de competició és molt txula, una campanya publicitària és molt txula, una acció solidària  és molt txula...
Xulo, o txulo, com vulgueu (tan incorrecte és l'un com l'altre), segons Joan Corominas vindria de l'italià ciullo, afèresi de fanciullo, que al seu torn ve del llatí infans. Aquest mot hauria passat al castellà amb el significat d'"alguien que se comporta graciosamente pero desvergonzadamente". De petits, al pati, dèiem de tal o qual criatura que "és un xulo o una xula" quan aquella criatura no ens deixava jugar amb ella o quan s'envania amb excés d'una joguina nova o altra cosa pròpia de quitxalla. I, potser al pati, amb aquest significat o en aquells anys (sortint de la dictadura) estava bé, però en una senyora periodista d'un mitjà de gran difusió, aquest ús indiscriminat d'un adjectiu que en la nostra llengua ja sabem que no existeix és penós.
La ràdio en questió programava unes falques amb el nom genèric d'"El català correcte a RAC1" que anava intercalant en la programació. És ben trist que aquest afany normalitzador no l'hagi aconseguit estendre entre els seus mateixos comunicadors.
I ara va la llista de possibles adjectius genuïns que la locutora pot utilitzar i que pot tenir a mà durant els programes: bonic, vistós, maco, agradable, simpàtic, atractiu, fascinant, bo, graciós, plàcid, exquisit, gustós, satisfactori, seductor, interessant, amè, meravellós, etc. Adjectius que aporten uns matisos que xulo no proporciona mai.  De res!

GILIPOLLES? TORRACOLLONS!!!

Sí, és veritat, tinc ganes d'insultar algú. Però no ho faré amb aquest mot, amb una ge agressiva, a la castellana manera. Ho faré amb mots de la meva llengua, del meu país. Quan diem gilipolles ho fem amb un menyspreu absolut. Com si escopíssim. Gilipollas, en espanyol, es recull al diccionari de la Real Academia de la Lengua com a sinònim de gilí (del caló), que vol dir tonto i lelo. L'escarni simple, únic, que s'ha imposat a tot un mostrari de possibilitats. Per a aquests usos, en català sempre hem pogut recórrer a ruc, babau, gamarús. L'improperi amb un punt de tendresa. L'abans imprescindible totxo, el pobletà beneit (amb la variant beneit del cabàs), el pallús de tota la vida, el tòtil. Els imaginatius compostos curt de gambals, tros de quòniam, coix de front, mussol de rec; els ventallonians-haddockians cataplasma, sabatot, arsenicòfag, sapastre, nyèbit de catracòlic de mal rellamp, penja-robes, necròfor, estaquirot, sòmines... Fins i tot, el diccionari recull un entranyable carbassaire. Però cap, cap de tan rústec, tan autèntic com l'inefable torracollons. 

CALOR!!!

Ja sé que el títol és una obvietat més pròpia d'un comentari a la fleca o d'un inici de conversa a l'ascensor. Però és el que es porta aquests dies, queixar-se del temps (un clàssic: quan fa fred, perquè fa fred, i quan fa calor, ídem). D'entrada, direm que la calor és femenina. Això també és una obvietat; amb tot, no és res d'estrany trobar escrits que parlen d'el calor o gent que s'hi refereix així.  

Sobre els altres mots que emprem per parlar d'aquesta manifestació tèrmica, n'hi ha un fotimer, i cada variant dialectal en té de diferents.Els que una servidora té més a mà són els següents:

- calda:  ardència de la terra i de l'ambient a causa de l'acció del sol que provoca una sensació de calor molt intensa.

- calitja: opacitat lleu de l’aire per la presència de partícules de pols o de sal que li donen un aspecte fumós característic. 

-calrada: rojor sobtada que puja a la cara. Quina calrada que portes!

- escalfor: calor que emet un cos en combustió i que està a una temperatura superior a la del seu entorn.

- estuba: sufocació produïda per un ambient càlid i carregat d'humitat.

- xafogor: calor sufocant en un ambient quiet, molt càlid i carregat d'humitat.

- xardor: ardor de l'ambient, calor sufocant.

I, per cert, quan hi ha una calor superior a la mitjana de l'època per invasió d'una massa càlida, ens referirem a una onada de calor, i no pas a una ona.

Apa, a passar-la a l'ombra (si pot ser)!

EINES (III): DICCIONARI DE SINÒNIMS

Aquesta és una de les eines preferides de la Lletra Ferida. Més que preferida, alguns cops esdevé imprescindible. Encara que una treballi contínuament amb el llenguatge, la recerca de la paraula justa de vegades s'assembla a la recerca del Sant Graal. Saps què vols expressar, però no pots usar cinc vegades el mateix mot en deu línies. És llavors quan t'alces de la cadira, te'n vas a la biblioteca i agafes aquell volum gruixut i pesant que et donarà feina durant un bon grapat de minuts. Posem-hi l'adjectiu bonic. No trobes res més dins del teu cap que pugui substituir-lo, i has d'acabar la descripció. Llavors obres el diccionari de sinònims i trobes deu adjectius més que poden equivaldre a bonic: gràcil, elegant, joliu, gentil, bufó, bell, formós, maco... Un camí, pot ser bonic, però elegant? bufó? formós no s'adequa a un registre modern, maco no va bé amb un registre elevat... Freqüentment, no n'hi ha cap que et serveixi. Sovint et trobes buscant sinònims dels sinònims, per ajustar  el matís com més millor. I encara sort que existeix!

El diccionari de sinònims: imprescindible, indispensable, insubstituïble, vital...

ENS PORTEM BÉ

El títol d'aquesta entrada no fa referència ni a companys de pati d'escola ni a germanetes que es conxorxen davant la mare o l'avi quan, just un moment abans, s'esbatussaven i hi ha perill de reny o de càstig. Aquesta expressió la sentim, darrerament, d'una manera abusiva i descontrolada en sèries i pel·lícules, però també en entrevistes i programes d'entreteniment que s'emeten a les nostres ràdios i a la nostra televisió nacional. Direu que el diccionari normatiu la recull, tant en un sentit com en l'altre, i tindreu raó. Tot i així, la Lletra Ferida, cada cop que la sent en la segona de les accepcions que tractem avui, es fereix una mica més. Perquè és de poble, i ja se sap que és al poble o al cor del barri on les essències de la llengua són més pures. Al poble de la Lletra Ferida, a l'Empordà, del segon cas en diuen avenir-se. I al diccionari de sinònims, hi hem trobat fins a vint-i-set sinònims molt més precisos. Feu-ne la prova: quan sentiu alguna cosa semblant a Em porto malament amb la sogra, no us agafen ganes de castigar qui ho ha dit de cara a la paret, per ganàpia? Podent dir No m'hi avinc gaire, no hi simpatitzo gens, no la puc veure ni en pintura...

AIRE O AIGUA?

Una marca d'aigua utilitza un eslògan que diu: "Com més alt, més pur". Qualsevol catalana o català pot pensar que la frase es refereix al noi que protagonitza l'anunci, alpinista, que es casa a més de 2000 metres d'altura, al mes d'abril, amb una noia que duu un vestit blanc de núvia -amb tirants espagueti- i botes d'alpinista. T'ho rumies i arribes a la conclusió que el noi deu ser tan alt com en Pau Gasol, com a poc, i la seva puresa (castedat, netedat de cor, etc. ?) va en consonància. Però no lliga. El jove no sobresurt dels extres que l'acompanyen a l'anunci. La parella seu damunt la neu i mira enlaire. No deu pas ser que la publicitat es refereix a la puresa de l'aire dalt de la muntanya? Llavors et preguntes per què una marca d'aigua anuncia aire. I per què l'anuncia tan malament. Per continuar amb la lògica de l'anunci, i en la llengua del rector de Vallfogona, l'eslògan hauria de ser "Com més amunt (o més enlaire), més pur". Però, és clar, els qui fan els anuncis no són lingüistes, ni escriptors professionals, ni lletraferits. Ni tan sols són catalans.

ELS GATS I L'AIGUA

Els gats i l'aigua, tothom ho sap, no són gaire amics. Endur-se'n el gat a l'aigua és, doncs, és un objectiu molt difícil, gairebé inassolible. Potser per això, en català aquesta expressió no existeix. Els catalans i les catalanes ─especialment─ som molt pragmàtics i per això, quan algú acompleix algun fet molt difícil diu que s'ha sortit amb la seva, que ha fet passar el seu punt, que ha guanyat el capítol o bé que ha triomfat o ha vençut.

RECANÇA

M'agraden molt les paraules que acaben en -ança. Quan una les pronuncia, aquest sufix adquireix aquella mena d'estiratge o allargament que els dóna un aire especial, gairebé malencònic. Si no hi havíeu pensat mai, pronuncieu recança, esperança, benaurança en veu alta. Fins i tot en mots pragmàtics com ara pitança o concordança, aquest aire enyoradís també s'hi pot reconèixer.

Per cert, recança vol dir greu que sap de fer o d'haver fet, de deixar o d'haver deixat de fer, alguna cosa.

LLEIX

Ahir vaig veure aquest adjectiu, lleix, en un comentari que feia el company Octavi Dalmau al seu Facebook. Tothom va pensar que s'havia equivocat i que havia plantat una x on anava una g. Doncs no, va escriure l'adjectiu amb total coneixement de causa. Al DIEC no hi apareix, però sí al Diccionari català-valencià-balear amb el significat d'eix, situant l'ús del mot a Elx.

Havent parlat amb l'interessat, resulta que ell, vinculat per origen amb els pobles de Cadaqués i la Selva de mar, l'ha escoltat per les illes Balears i també per aquestes poblacions costaneres amb el significat de brut o poc endreçat.