Quan jo era petita, a casa no es gastaven gaires paraules gruixudes. Ni el pare ni la mare, i encara menys els avis, en feien servir. Som els fills els que ens vàrem fer grans entre tacos apresos al pati de l'institut i paraulotes a la feina, i vàrem permetre que formessin part del nostre vocabulari habitual.
D'aquells temps em retorna amb força ─i de sobte, com un tresor descobert al fons d'un bagul─ el qualificatiu podrit. Dir-li podrit a algú era atribuir-li, gairebé, tots els mals de la humanitat; dient d'algú que era un podrit l'insultàvem de la pitjor manera. Recordo el menyspreu que expressàvem mastegant aquest adjectiu i llançant-lo a la cara de qui ens molestava en aquell moment.
Avui recupero l'improperi i l'incorporo, amb tots els honors, al meu vocabulari, i per començar, el dedico, amb tot el menyspreu de què sóc capaç, a aquesta gent que fa lleis contra la meva llengua i que, sense despentinar-se, rep sobres de sotamà mentre a la resta ens fa passar per l'adreçador. Són uns PODRITS!!!
