LIS: PRONOM FEBLE O FLOR?

El lis, segons el diccionari, és una herba de la família de les amaril·lidàcies. La flor de lis (o flor de lliri) és un moble que es fa servir molt en heràldica, i va distingir durant molts anys la casa reial francesa. Però darrere d'un verb, -lis no és res. És una nosa, un engendre, una incomoditat, un pronom inventat, a mig camí entre el -los català i el les espanyol. Ni carn ni peix.
Aquesta forma -lis és una perversió del pronom que, a la frase, substitueix el complement indirecte (el que rep l'acció). Potser no és tant una castellanada com una deducció (força lògica, d'altra banda) del plural del mateix pronom en singular (-li). És a dir:
La Maria té fred. Porta el jersei a la Maria. 
Com que ja hem parlat de la Maria, la substituirem pel pronom corresponent quan l'esmentem per segon cop. Habitualment, la forma singular es col·loca bé de manera instintiva. Així, la frase queda en:
La Maria té fred. Porta-li el jersei.
Però, i si el complement indirecte és plural?
Els nens tenen fred. Porta els jerseis als nens - a les nenes. (o també Pots portar els jerseis als nens - a les nenes?)
La solució correcta NO és Porta-lis els jerseis (o Pots portar-lis els jerseis?), sinó:
                                          Porta'ls els jerseis o Pots portar-los els jerseis? (tant si parlem dels nens com de les nenes).
Lis pot ser una flor. O un engendre de pronom.

PODRITS!!!

Quan jo era petita, a casa no es gastaven gaires paraules gruixudes. Ni el pare ni la mare, i encara menys els avis, en feien servir. Som els fills els que ens vàrem fer grans entre tacos apresos al pati de l'institut i paraulotes a la feina, i vàrem permetre que formessin part del nostre vocabulari habitual.

D'aquells temps em retorna amb força ─i de sobte, com un tresor descobert al fons d'un bagul─ el qualificatiu podrit. Dir-li podrit a algú era atribuir-li, gairebé, tots els mals de la humanitat; dient d'algú que era un podrit l'insultàvem de la pitjor manera. Recordo el menyspreu que expressàvem mastegant aquest adjectiu i llançant-lo a la cara de qui ens molestava en aquell moment.

Avui recupero l'improperi i l'incorporo, amb tots els honors, al meu vocabulari, i per començar, el dedico, amb tot el menyspreu de què sóc capaç, a aquesta gent que fa lleis contra la meva llengua i que, sense despentinar-se, rep sobres de sotamà mentre a la resta ens fa passar per l'adreçador. Són uns PODRITS!!!

SÍ O SÍ, NO!

La globalització, l'afinitat i la proximitat d'altres llengües, especialment l'espanyol, i la supremacia d'aquesta en els mitjans de comunicació, ens aboquen a adoptar modismes sovint fora de tota comprensió i que només tenen explicació perquè molts parlants de català valoren el fet d'utilitzar-los com una mostra de modernitat o de cosmopolitisme (tot i que es tracta més d'ignorància que no pas d'altra cosa). És el cas d'expressions com "sí o sí". És tant el grau de penetració, que fins i tot una persona iŀlustrada i amb un bon domini de la llengua com el president Mas en fa bandera i l'usa en declaracions als mitjans.
"Sí o sí" vol dir que no hi ha altre remei, cap més alternativa que la que es proposa. I ve de l'espanyol, en l'àmbit de la qual llengua també alça polseguera entre estudiosos i defensors de l'ortodòxia lingüística.
Les expressions genuïnes que s'han d'emprar en actes de parla per explicar gràficament que no hi ha alternatives són tant sí com no (farem el referèndum tant sí com no); tant si es vol com si no es vol (som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol, La Trinca)

FER-SE AMB... QUI O QUÈ?

Fer és un verb d'aquells que serveixen per a moltes coses. Segons el DIEC, significa "donar existència a alguna cosa ajustant les seves parts o elements". Es poden fer moltes coses: cases, confitura, textos, roba, botifarres... tot i que hi ha verbs més específics que defineixen cada acció d'una manera més precisa. També significa "realitzar una acció". Si hi afegim un pronom reflexiu, el matís canvia i depèn del context. Així, una criatura es fa si creix, un es fa una quantitat quan guanya aquesta quantitat (treballant o de la manera que sigui), però també pot significar pagar una quantitat (pel vestit me n'he fet 100 euros. O ens adaptem, si ens fem a la casa nova o al veïnat nou. I així, anar fent.
Ara bé, quan hi afegim la preposició amb, la cosa s'embolica. Normalment, i fins fa una generació (si fa no fa), ens fèiem amb els parents si ens hi relacionàvem, o ens fèiem amb tothom si érem amigables. D'un temps ençà, ens fem amb coses que costen d'aconseguir: ens fem amb l'última peça de la nostra talla a les rebaixes, o amb una feina molt disputada. Però això no és així. En realitat, hauríem d'aconseguir aquestes coses: la peça de la nostra talla o la feina disputada. Tinguem-ho present.

EL NAS DE CYRANO

En una escena del Cyrano, Rostand fa dir a un dels personatges, a manera d'insult, que Cyrano té el nas molt gran. La resposta de Cyrano ridicultiza el seu oponent i li mostra de quantes maneres enginyoses hauria pogut definir aquell nas; però el pobre diable no sap amb qui es juga els quartos i tria  la més senzilla, la més pobra, i encara s'equivoca, perquè un nas no és gran, sinó gros.

Molta gent qualifica de grans les parts del cos o els objectes que en realitat són grossos, i a la inversa.Sembla que utilitzem gran en  comptes de gros per influència del castellà, i ho hem deixat apoderar fins a un punt que ara ja ens sembla indestriable, especialment a la publicitat audiovisual, que tant de mal fa a la parla popular.

El mestre Joan Solà, però, en un dels seus últims llibres, expressa un criteri que ens pot ajudar molt a decidir quin dels dos qualificatius cal utilitzar en cada situació, i és la relació de volums respecte al cos humà. És a dir, un espai és gran, perquè un cos humà hi cap a dins: un pis, una casa, un jardí, una sala, una caixa... Per contra, és gros si no hi cabem a dins. Un televisor, unes sabates, una mà, una tassa... i el nas de Cyrano són grossos.

EL CATANYOL ES CURA?

El catanyol és una mena de llenguatge híbrid nascut de la unió il·legítima de dues llengües meravelloses, el català i l'espanyol. S'assembla a un dels progenitors en la forma, en l'accent i en l'entonació, però cada cop és més acusada la semblança  amb l'altre progenitor, més fort i valent, que li dóna gran part de l'estructura i a qui manlleva més lèxic com més va. Pau Vidal, filòleg de referència i traductor al català de l'obra de Camilleri (entre altres autors), creu que el catanyol és una malaltia que es pot curar i per això ha escrit un manual que es diu així, CATANYOL.ES. EL CATANYOL ES CURA. Vidal ha consignat, amb humor i ironia, 415 entrades, amb les seves equivalències catalanes (i en tres nivells de dificultat), que corresponen a paraules i expressions manllevades a l'espanyol i que transformem amb aquella alegria, mentre que ens oblidem de modismes que la nostra llengua ja té i que sovint són fins i tot més bonics i entenedors. Editat per Barcanova i en format de butxaca, aquest manual està destinat a ser una eina de consulta per a professionals de la llengua (escriptors, professors, periodistes, correctors) o persones que, senzillament, volen parlar i escriure una mica més bé el seu idioma. Costarà, però ens podem curar!

GILIPOLLES? TORRACOLLONS!!!

Sí, és veritat, tinc ganes d'insultar algú. Però no ho faré amb aquest mot, amb una ge agressiva, a la castellana manera. Ho faré amb mots de la meva llengua, del meu país. Quan diem gilipolles ho fem amb un menyspreu absolut. Com si escopíssim. Gilipollas, en espanyol, es recull al diccionari de la Real Academia de la Lengua com a sinònim de gilí (del caló), que vol dir tonto i lelo. L'escarni simple, únic, que s'ha imposat a tot un mostrari de possibilitats. Per a aquests usos, en català sempre hem pogut recórrer a ruc, babau, gamarús. L'improperi amb un punt de tendresa. L'abans imprescindible totxo, el pobletà beneit (amb la variant beneit del cabàs), el pallús de tota la vida, el tòtil. Els imaginatius compostos curt de gambals, tros de quòniam, coix de front, mussol de rec; els ventallonians-haddockians cataplasma, sabatot, arsenicòfag, sapastre, nyèbit de catracòlic de mal rellamp, penja-robes, necròfor, estaquirot, sòmines... Fins i tot, el diccionari recull un entranyable carbassaire. Però cap, cap de tan rústec, tan autèntic com l'inefable torracollons. 

CALOR!!!

Ja sé que el títol és una obvietat més pròpia d'un comentari a la fleca o d'un inici de conversa a l'ascensor. Però és el que es porta aquests dies, queixar-se del temps (un clàssic: quan fa fred, perquè fa fred, i quan fa calor, ídem). D'entrada, direm que la calor és femenina. Això també és una obvietat; amb tot, no és res d'estrany trobar escrits que parlen d'el calor o gent que s'hi refereix així.  

Sobre els altres mots que emprem per parlar d'aquesta manifestació tèrmica, n'hi ha un fotimer, i cada variant dialectal en té de diferents.Els que una servidora té més a mà són els següents:

- calda:  ardència de la terra i de l'ambient a causa de l'acció del sol que provoca una sensació de calor molt intensa.

- calitja: opacitat lleu de l’aire per la presència de partícules de pols o de sal que li donen un aspecte fumós característic. 

-calrada: rojor sobtada que puja a la cara. Quina calrada que portes!

- escalfor: calor que emet un cos en combustió i que està a una temperatura superior a la del seu entorn.

- estuba: sufocació produïda per un ambient càlid i carregat d'humitat.

- xafogor: calor sufocant en un ambient quiet, molt càlid i carregat d'humitat.

- xardor: ardor de l'ambient, calor sufocant.

I, per cert, quan hi ha una calor superior a la mitjana de l'època per invasió d'una massa càlida, ens referirem a una onada de calor, i no pas a una ona.

Apa, a passar-la a l'ombra (si pot ser)!

UNA DE FRARETS DIGODETS

Quan es va estrenar la pel·lícula Star Wars a casa nostra, la Lletra Ferida i els germans érem preadolescents. Tot just començàvem a estudiar una hora de català a la setmana: acabàvem de sortir del franquisme. A la pel·lícula hi sortia una tribu, els moradores de las arenas, que anaven coberts amb túniques i caputxes. Com que tots tres érem de la broma, i algun dels tres, al llibre de català hi devia tenir la rondalla-embarbussament dels frarets digodets, vàrem batejar els moradores amb el nom de frarets digodets, i així ho hem transmès als nostres fills. En record d'aquell temps, trasllado la rondalla a tothom qui se la vulgui llegir i copiar.

ELS TRES FADRINS DIGODINS
Si n’eren tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Van per un camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben una llebre digodera de la sala capotera pimpoladera i se’n van a un hostal digodal de la sala capotal pimpoladal. Diuen a la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa:

- Si ens coureu aquesta llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Com voleu que cogui la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

- Amb un suquet digodet de la sala capotet pimpoladet.

Al cap d’una estona, la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa els crida a taula.

- Fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins, la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera és cuita.

Els tres fadrins es mengen la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera.

La mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa els demana:

- Fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins, que era bona la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins contesten:

- Sí, mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa, la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera era molt i molt bona.

- Doncs era un gat digodat de la sala capotat pimpoladat.

Els tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa . Marxen de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i van per un camí digodí de la sala capotí pimpoladí.

Llavors troben un fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim un pecat digodat de la sala capotat pimpoladat. Que ens voldreu confessar?

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quin pecat digodat de la sala capotat pimpoladat teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim dos pecats digodats de la sala capotats pimpoladats. Que ens voldreu confessar?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quins pecats digodats de la sala capotats pimpoladats teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim tres pecats digodats de la sala capotats pimpoladats. Que ens voldreu confessar?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quins pecats digodats de la sala capotats pimpoladats teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i dos frarets digodets de la sala capotets pimpoladets.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

Aquí, el que conta fa el distret i diu una cosa com ara:

- Ai, quants frarets digodets de la sala capotets pimpoladets he dit, que no me’n recordo?

- Tres, respon l’innocentó que escolta.

- Doncs besa’m el peu (el cul) que no en sé més!

BLOC O BLOG?

La Lletra Ferida estava ben convençuda que la millor manera d'incorporar mots forans a la nostra llengua era adaptant-los a la nostra fonètica. Per això, quan es va fer blocaire ─bé, blogaire─ va decidir adoptar aquella forma que el Termcat admet per al mot en qüestió, i que en català es correspon amb una llibreta petita o relligada per la part superior. Ara bé, quan traduïm blog, en realitat traduïm un abreujament de web i log (registre) en la paraula weblog; és a dir, que l'etimologia del mot original mana, tal com explica -i molt ben explicat- el lingüista Ramon Sangles en el llibre Compendi de normes d'estil. Per tant, aquesta humil servidora rectifica, tot i que a contracor, i s'autoproclama blogaire (conservem, sisplau, les formes d'oficis i dedicacions acabades en -aire); conseqüentment, aquesta publicació és un blog.

ENS PORTEM BÉ

El títol d'aquesta entrada no fa referència ni a companys de pati d'escola ni a germanetes que es conxorxen davant la mare o l'avi quan, just un moment abans, s'esbatussaven i hi ha perill de reny o de càstig. Aquesta expressió la sentim, darrerament, d'una manera abusiva i descontrolada en sèries i pel·lícules, però també en entrevistes i programes d'entreteniment que s'emeten a les nostres ràdios i a la nostra televisió nacional. Direu que el diccionari normatiu la recull, tant en un sentit com en l'altre, i tindreu raó. Tot i així, la Lletra Ferida, cada cop que la sent en la segona de les accepcions que tractem avui, es fereix una mica més. Perquè és de poble, i ja se sap que és al poble o al cor del barri on les essències de la llengua són més pures. Al poble de la Lletra Ferida, a l'Empordà, del segon cas en diuen avenir-se. I al diccionari de sinònims, hi hem trobat fins a vint-i-set sinònims molt més precisos. Feu-ne la prova: quan sentiu alguna cosa semblant a Em porto malament amb la sogra, no us agafen ganes de castigar qui ho ha dit de cara a la paret, per ganàpia? Podent dir No m'hi avinc gaire, no hi simpatitzo gens, no la puc veure ni en pintura...

SANT TORNEM-HI!

Fa gairebé quatre mesos que la Lletra Ferida no publicava cap comentari en aquest bloc. Això no és perquè la situació de la nostra llengua hagi millorat de cop, tot el contrari. Si no, només cal escoltar i llegir les notícies ─depriments, i no només per la crisi─  i fixar-se en com parlen (i com escriuen!) els nostres personatges públics en general. Per això avui reprenem l'activitat amb les paraules d'un mestre, Joan Solà, que es deu esfereir cada dia des del seu lloc entre els savis quan ens sent a parlar. També per això, la Lletra Ferida ofereix com a inici de la nova temporada ─una temporada que es presenta complicada─  un tast del discurs que Solà va pronunciar, el 2009, al Parlament de Catalunya.

Entre altres assenyades asseveracions, Joan Solà va dir: "(...) La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. (...) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes)." 
Continuarem, doncs, aquesta humil tasca que ens hem autoimposat de fer palès tot allò que empobreix la nostra llengua, que l'embruta i la degrada i la converteix "en un patuès d'una altra". Resseguirem els mitjans de comunicació, les publicacions, la publicitat, la llengua del carrer, la realitat i la ficció. No deixarem res per verd. El català no és cap patuès: és una llengua antiga, bella i lluminosa.

LLEIX

Ahir vaig veure aquest adjectiu, lleix, en un comentari que feia el company Octavi Dalmau al seu Facebook. Tothom va pensar que s'havia equivocat i que havia plantat una x on anava una g. Doncs no, va escriure l'adjectiu amb total coneixement de causa. Al DIEC no hi apareix, però sí al Diccionari català-valencià-balear amb el significat d'eix, situant l'ús del mot a Elx.

Havent parlat amb l'interessat, resulta que ell, vinculat per origen amb els pobles de Cadaqués i la Selva de mar, l'ha escoltat per les illes Balears i també per aquestes poblacions costaneres amb el significat de brut o poc endreçat.