NO TAN GASIUS NI POSSESSIUS COM DIUEN

Fa uns quants dies, Joan-Lluís Lluís publicava un esplèndid article al Presència sobre aquesta llufa que ens pengen (cal dir qui?) als catalans i que alguns assumeixen amb aquella naturalitat: la pretesa avarícia o gasiveria. Que això no és cert en dóna fe el mateix llenguatge: l'ús dels possessius no és tan generalitzat com en altres llengües (castellà/espanyol o anglès). Però per aquelles coses de l'imperialisme o el globalisme lingüístic, acabem adoptant estructures i solucions que ens semblen bones, en un moment determinat, i no en són, a més de no tenir res a veure amb l'esperit de la llengua. Alguns cops, és de lògica: "El comerç Tal va obrir les seves portes...". Se suposa, encara que no es digui, que les portes que obre aquest comerç són les seves, i no les de la botiga del costat. En aquest cas, el possessiu es pot obviar perfectament. "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar la seva procedència". En periodisme, segur, però hi ha una solució, en la llengua d'Ausiàs March, que ho expressa millor: els soferts i vilipendiats pronoms febles, una solució elegant i fàcil que no tenen ni el castellà ni l'anglès. He dit fàcil: "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar-ne la procedència".

GILIPOLLES? TORRACOLLONS!!!

Sí, és veritat, tinc ganes d'insultar algú. Però no ho faré amb aquest mot, amb una ge agressiva, a la castellana manera. Ho faré amb mots de la meva llengua, del meu país. Quan diem gilipolles ho fem amb un menyspreu absolut. Com si escopíssim. Gilipollas, en espanyol, es recull al diccionari de la Real Academia de la Lengua com a sinònim de gilí (del caló), que vol dir tonto i lelo. L'escarni simple, únic, que s'ha imposat a tot un mostrari de possibilitats. Per a aquests usos, en català sempre hem pogut recórrer a ruc, babau, gamarús. L'improperi amb un punt de tendresa. L'abans imprescindible totxo, el pobletà beneit (amb la variant beneit del cabàs), el pallús de tota la vida, el tòtil. Els imaginatius compostos curt de gambals, tros de quòniam, coix de front, mussol de rec; els ventallonians-haddockians cataplasma, sabatot, arsenicòfag, sapastre, nyèbit de catracòlic de mal rellamp, penja-robes, necròfor, estaquirot, sòmines... Fins i tot, el diccionari recull un entranyable carbassaire. Però cap, cap de tan rústec, tan autèntic com l'inefable torracollons. 

CALOR!!!

Ja sé que el títol és una obvietat més pròpia d'un comentari a la fleca o d'un inici de conversa a l'ascensor. Però és el que es porta aquests dies, queixar-se del temps (un clàssic: quan fa fred, perquè fa fred, i quan fa calor, ídem). D'entrada, direm que la calor és femenina. Això també és una obvietat; amb tot, no és res d'estrany trobar escrits que parlen d'el calor o gent que s'hi refereix així.  

Sobre els altres mots que emprem per parlar d'aquesta manifestació tèrmica, n'hi ha un fotimer, i cada variant dialectal en té de diferents.Els que una servidora té més a mà són els següents:

- calda:  ardència de la terra i de l'ambient a causa de l'acció del sol que provoca una sensació de calor molt intensa.

- calitja: opacitat lleu de l’aire per la presència de partícules de pols o de sal que li donen un aspecte fumós característic. 

-calrada: rojor sobtada que puja a la cara. Quina calrada que portes!

- escalfor: calor que emet un cos en combustió i que està a una temperatura superior a la del seu entorn.

- estuba: sufocació produïda per un ambient càlid i carregat d'humitat.

- xafogor: calor sufocant en un ambient quiet, molt càlid i carregat d'humitat.

- xardor: ardor de l'ambient, calor sufocant.

I, per cert, quan hi ha una calor superior a la mitjana de l'època per invasió d'una massa càlida, ens referirem a una onada de calor, i no pas a una ona.

Apa, a passar-la a l'ombra (si pot ser)!

EINES (III): DICCIONARI DE SINÒNIMS

Aquesta és una de les eines preferides de la Lletra Ferida. Més que preferida, alguns cops esdevé imprescindible. Encara que una treballi contínuament amb el llenguatge, la recerca de la paraula justa de vegades s'assembla a la recerca del Sant Graal. Saps què vols expressar, però no pots usar cinc vegades el mateix mot en deu línies. És llavors quan t'alces de la cadira, te'n vas a la biblioteca i agafes aquell volum gruixut i pesant que et donarà feina durant un bon grapat de minuts. Posem-hi l'adjectiu bonic. No trobes res més dins del teu cap que pugui substituir-lo, i has d'acabar la descripció. Llavors obres el diccionari de sinònims i trobes deu adjectius més que poden equivaldre a bonic: gràcil, elegant, joliu, gentil, bufó, bell, formós, maco... Un camí, pot ser bonic, però elegant? bufó? formós no s'adequa a un registre modern, maco no va bé amb un registre elevat... Freqüentment, no n'hi ha cap que et serveixi. Sovint et trobes buscant sinònims dels sinònims, per ajustar  el matís com més millor. I encara sort que existeix!

El diccionari de sinònims: imprescindible, indispensable, insubstituïble, vital...

AIXÒ D'ESCRIURE EN CATALÀ CORRECTE ESTÀ SENT UNA TASCA TITÀNICA (I)

Ho heu llegit bé. He escrit està sent. Oi que grinyola més que un guix sec en escriure damunt d'una pissarra negra? Doncs aquesta manera d'expressar el present immediat és una mena d'epidèmia que es troba molt i molt difosa, especialment als mitjans de comunicació. Així, llegim i sentim cada dia expressions com ara: "el presumpte autor del crim està sent jutjat" o "està sent molt difícil treure conclusions". En el cas dels mitjans radiofònics i televisius, aquesta qüestió es pot comprendre fins a un cert punt. S'enganxa, tot i que els serveis lingüístics dels mitjans haurien d'anar més amb compte i proporcionar altres recursos als locutors i locutores. A les publicacions, però, fa més mal perquè la paraula escrita resta damunt del paper i dóna fe pels segles dels segles.
Després hi ha aquella creença estesa entre la bona gent, segons la qual allò que es diu per la tele o el que s'escriu al diari deu estar bé i per tant no es qüestiona. I aquests vicis legitimats es transmeten amb molta facilitat.
També hi ha la globalització uniformadora, i l'idioma anglès com a braç executor, amb el seu famós present continuous i les formes progressives que utilitzen el gerundi i no pas el participi. I com que tothom sap anglès i som molt moderns, si els anglesos ho fan així nosaltres no serem pas menys.
Per això diem que això d'escriure en català correcte està sent una tasca titànica. Encara que hauríem de dir que és una tasca titànica.
En continuarem parlant.