LA POESIA

Avui 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia. Ho és des del 1999, quan la UNESCO va decidir que fer un suport actiu a aquest art era sostenir la diversitat dels idiomes a través de l'expressió poètica (hi ha idiomes, amb espases de Dàmocles que els pengen al damunt entre cap i coll, als quals caldria Dies de la Poesia a cada moment). Així, la poesia, ni que sigui un cop a l'any, ens compareix al davant en majúscules i revestida de tota la dignitat que com a art mereix.

La Lletra Ferida no és una gran lectora de poesia, mal que li pesi. Amb tot, reconeix que els poemes són aliments tan bons per a l'ànima com ho és el pa de pagès per al cos. I si els recitem en veu alta, encara que sigui només per a nosaltres, els beneficis augmenten. Escoltem els sons de la bella i antiga llengua i ens n'enamorem un altre cop. Respirem a poc a poc, pronunciem els mots amb cura i amb respecte, i en meditem el sentit. La poesia ens dóna aire, ritme i petites dosis de felicitat. Qui llegeixi aquestes humils línies d'homenatge i no hi estigui d'acord, pot provar-ho amb Quatre Paraules, el poema magnífic de Narcís Comadira que la Institució de les Lletres Catalanes proposa al blog http://diamundialpoesia.wordpress.com/ com a ensenya per al dia que avui commemorem.

CADA DIA UN MOT

La Lletra Ferida ja ni recorda quant de temps fa que rep Cada dia un mot al correu. A primer cop d'ull, sembla una bajanada omplir la bústia amb un missatge que ens proporciona un mot quan, cada dia, tothom rep una quantitat indecent de missatges carregats de mots. Res més lluny de la realitat: Rodamots (Cada dia un mot) és un butlletí que consta d'una paraula de la nostra llengua amb la definició corresponent, alguns exemples d'ús sovint extrets d'obres literàries, l'etimologia del mot en qüestió, i fins i tot una citació d'un personatge rellevant més o menys relacionada. Però, a més, hi afegeix un escreix que complementa amb més exemples o més fonts la informació que ja ens ha proporcionat. I si encara no en teniu prou, Rodamots té un cercador de mots que el converteix en un recurs preuadíssim per a lletraferits i Lletres Ferides. Aquest butlletí, que és una declaració d'amor diària a la llengua de Joan Solà (si no fos així, la Lletra Ferida no en parlaria), que es distribueix de dilluns a divendres pràcticament tot l'any, és gratuït. Si no coneixeu Rodamots, la Lletra Ferida us encoratja a visitar-ne la web i a demanar-ne la subscripció. Cada dia, un tast de cultura, un tresor. Cada dia un mot.

AIXÒ D'ESCRIURE EN CATALÀ CORRECTE ESTÀ SENT UNA TASCA TITÀNICA (I)

Ho heu llegit bé. He escrit està sent. Oi que grinyola més que un guix sec en escriure damunt d'una pissarra negra? Doncs aquesta manera d'expressar el present immediat és una mena d'epidèmia que es troba molt i molt difosa, especialment als mitjans de comunicació. Així, llegim i sentim cada dia expressions com ara: "el presumpte autor del crim està sent jutjat" o "està sent molt difícil treure conclusions". En el cas dels mitjans radiofònics i televisius, aquesta qüestió es pot comprendre fins a un cert punt. S'enganxa, tot i que els serveis lingüístics dels mitjans haurien d'anar més amb compte i proporcionar altres recursos als locutors i locutores. A les publicacions, però, fa més mal perquè la paraula escrita resta damunt del paper i dóna fe pels segles dels segles.
Després hi ha aquella creença estesa entre la bona gent, segons la qual allò que es diu per la tele o el que s'escriu al diari deu estar bé i per tant no es qüestiona. I aquests vicis legitimats es transmeten amb molta facilitat.
També hi ha la globalització uniformadora, i l'idioma anglès com a braç executor, amb el seu famós present continuous i les formes progressives que utilitzen el gerundi i no pas el participi. I com que tothom sap anglès i som molt moderns, si els anglesos ho fan així nosaltres no serem pas menys.
Per això diem que això d'escriure en català correcte està sent una tasca titànica. Encara que hauríem de dir que és una tasca titànica.
En continuarem parlant.

UNA DE FRARETS DIGODETS

Quan es va estrenar la pel·lícula Star Wars a casa nostra, la Lletra Ferida i els germans érem preadolescents. Tot just començàvem a estudiar una hora de català a la setmana: acabàvem de sortir del franquisme. A la pel·lícula hi sortia una tribu, els moradores de las arenas, que anaven coberts amb túniques i caputxes. Com que tots tres érem de la broma, i algun dels tres, al llibre de català hi devia tenir la rondalla-embarbussament dels frarets digodets, vàrem batejar els moradores amb el nom de frarets digodets, i així ho hem transmès als nostres fills. En record d'aquell temps, trasllado la rondalla a tothom qui se la vulgui llegir i copiar.

ELS TRES FADRINS DIGODINS
Si n’eren tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Van per un camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben una llebre digodera de la sala capotera pimpoladera i se’n van a un hostal digodal de la sala capotal pimpoladal. Diuen a la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa:

- Si ens coureu aquesta llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Com voleu que cogui la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

- Amb un suquet digodet de la sala capotet pimpoladet.

Al cap d’una estona, la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa els crida a taula.

- Fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins, la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera és cuita.

Els tres fadrins es mengen la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera.

La mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa els demana:

- Fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins, que era bona la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins contesten:

- Sí, mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa, la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera era molt i molt bona.

- Doncs era un gat digodat de la sala capotat pimpoladat.

Els tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa . Marxen de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i van per un camí digodí de la sala capotí pimpoladí.

Llavors troben un fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim un pecat digodat de la sala capotat pimpoladat. Que ens voldreu confessar?

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quin pecat digodat de la sala capotat pimpoladat teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim dos pecats digodats de la sala capotats pimpoladats. Que ens voldreu confessar?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quins pecats digodats de la sala capotats pimpoladats teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim tres pecats digodats de la sala capotats pimpoladats. Que ens voldreu confessar?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quins pecats digodats de la sala capotats pimpoladats teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i dos frarets digodets de la sala capotets pimpoladets.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

Aquí, el que conta fa el distret i diu una cosa com ara:

- Ai, quants frarets digodets de la sala capotets pimpoladets he dit, que no me’n recordo?

- Tres, respon l’innocentó que escolta.

- Doncs besa’m el peu (el cul) que no en sé més!

BLOC O BLOG?

La Lletra Ferida estava ben convençuda que la millor manera d'incorporar mots forans a la nostra llengua era adaptant-los a la nostra fonètica. Per això, quan es va fer blocaire ─bé, blogaire─ va decidir adoptar aquella forma que el Termcat admet per al mot en qüestió, i que en català es correspon amb una llibreta petita o relligada per la part superior. Ara bé, quan traduïm blog, en realitat traduïm un abreujament de web i log (registre) en la paraula weblog; és a dir, que l'etimologia del mot original mana, tal com explica -i molt ben explicat- el lingüista Ramon Sangles en el llibre Compendi de normes d'estil. Per tant, aquesta humil servidora rectifica, tot i que a contracor, i s'autoproclama blogaire (conservem, sisplau, les formes d'oficis i dedicacions acabades en -aire); conseqüentment, aquesta publicació és un blog.

ENS PORTEM BÉ

El títol d'aquesta entrada no fa referència ni a companys de pati d'escola ni a germanetes que es conxorxen davant la mare o l'avi quan, just un moment abans, s'esbatussaven i hi ha perill de reny o de càstig. Aquesta expressió la sentim, darrerament, d'una manera abusiva i descontrolada en sèries i pel·lícules, però també en entrevistes i programes d'entreteniment que s'emeten a les nostres ràdios i a la nostra televisió nacional. Direu que el diccionari normatiu la recull, tant en un sentit com en l'altre, i tindreu raó. Tot i així, la Lletra Ferida, cada cop que la sent en la segona de les accepcions que tractem avui, es fereix una mica més. Perquè és de poble, i ja se sap que és al poble o al cor del barri on les essències de la llengua són més pures. Al poble de la Lletra Ferida, a l'Empordà, del segon cas en diuen avenir-se. I al diccionari de sinònims, hi hem trobat fins a vint-i-set sinònims molt més precisos. Feu-ne la prova: quan sentiu alguna cosa semblant a Em porto malament amb la sogra, no us agafen ganes de castigar qui ho ha dit de cara a la paret, per ganàpia? Podent dir No m'hi avinc gaire, no hi simpatitzo gens, no la puc veure ni en pintura...

SANT TORNEM-HI!

Fa gairebé quatre mesos que la Lletra Ferida no publicava cap comentari en aquest bloc. Això no és perquè la situació de la nostra llengua hagi millorat de cop, tot el contrari. Si no, només cal escoltar i llegir les notícies ─depriments, i no només per la crisi─  i fixar-se en com parlen (i com escriuen!) els nostres personatges públics en general. Per això avui reprenem l'activitat amb les paraules d'un mestre, Joan Solà, que es deu esfereir cada dia des del seu lloc entre els savis quan ens sent a parlar. També per això, la Lletra Ferida ofereix com a inici de la nova temporada ─una temporada que es presenta complicada─  un tast del discurs que Solà va pronunciar, el 2009, al Parlament de Catalunya.

Entre altres assenyades asseveracions, Joan Solà va dir: "(...) La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. (...) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes)." 
Continuarem, doncs, aquesta humil tasca que ens hem autoimposat de fer palès tot allò que empobreix la nostra llengua, que l'embruta i la degrada i la converteix "en un patuès d'una altra". Resseguirem els mitjans de comunicació, les publicacions, la publicitat, la llengua del carrer, la realitat i la ficció. No deixarem res per verd. El català no és cap patuès: és una llengua antiga, bella i lluminosa.