LIS: PRONOM FEBLE O FLOR?

El lis, segons el diccionari, és una herba de la família de les amaril·lidàcies. La flor de lis (o flor de lliri) és un moble que es fa servir molt en heràldica, i va distingir durant molts anys la casa reial francesa. Però darrere d'un verb, -lis no és res. És una nosa, un engendre, una incomoditat, un pronom inventat, a mig camí entre el -los català i el les espanyol. Ni carn ni peix.
Aquesta forma -lis és una perversió del pronom que, a la frase, substitueix el complement indirecte (el que rep l'acció). Potser no és tant una castellanada com una deducció (força lògica, d'altra banda) del plural del mateix pronom en singular (-li). És a dir:
La Maria té fred. Porta el jersei a la Maria. 
Com que ja hem parlat de la Maria, la substituirem pel pronom corresponent quan l'esmentem per segon cop. Habitualment, la forma singular es col·loca bé de manera instintiva. Així, la frase queda en:
La Maria té fred. Porta-li el jersei.
Però, i si el complement indirecte és plural?
Els nens tenen fred. Porta els jerseis als nens - a les nenes. (o també Pots portar els jerseis als nens - a les nenes?)
La solució correcta NO és Porta-lis els jerseis (o Pots portar-lis els jerseis?), sinó:
                                          Porta'ls els jerseis o Pots portar-los els jerseis? (tant si parlem dels nens com de les nenes).
Lis pot ser una flor. O un engendre de pronom.

NO TAN GASIUS NI POSSESSIUS COM DIUEN

Fa uns quants dies, Joan-Lluís Lluís publicava un esplèndid article al Presència sobre aquesta llufa que ens pengen (cal dir qui?) als catalans i que alguns assumeixen amb aquella naturalitat: la pretesa avarícia o gasiveria. Que això no és cert en dóna fe el mateix llenguatge: l'ús dels possessius no és tan generalitzat com en altres llengües (castellà/espanyol o anglès). Però per aquelles coses de l'imperialisme o el globalisme lingüístic, acabem adoptant estructures i solucions que ens semblen bones, en un moment determinat, i no en són, a més de no tenir res a veure amb l'esperit de la llengua. Alguns cops, és de lògica: "El comerç Tal va obrir les seves portes...". Se suposa, encara que no es digui, que les portes que obre aquest comerç són les seves, i no les de la botiga del costat. En aquest cas, el possessiu es pot obviar perfectament. "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar la seva procedència". En periodisme, segur, però hi ha una solució, en la llengua d'Ausiàs March, que ho expressa millor: els soferts i vilipendiats pronoms febles, una solució elegant i fàcil que no tenen ni el castellà ni l'anglès. He dit fàcil: "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar-ne la procedència".

PODRITS!!!

Quan jo era petita, a casa no es gastaven gaires paraules gruixudes. Ni el pare ni la mare, i encara menys els avis, en feien servir. Som els fills els que ens vàrem fer grans entre tacos apresos al pati de l'institut i paraulotes a la feina, i vàrem permetre que formessin part del nostre vocabulari habitual.

D'aquells temps em retorna amb força ─i de sobte, com un tresor descobert al fons d'un bagul─ el qualificatiu podrit. Dir-li podrit a algú era atribuir-li, gairebé, tots els mals de la humanitat; dient d'algú que era un podrit l'insultàvem de la pitjor manera. Recordo el menyspreu que expressàvem mastegant aquest adjectiu i llançant-lo a la cara de qui ens molestava en aquell moment.

Avui recupero l'improperi i l'incorporo, amb tots els honors, al meu vocabulari, i per començar, el dedico, amb tot el menyspreu de què sóc capaç, a aquesta gent que fa lleis contra la meva llengua i que, sense despentinar-se, rep sobres de sotamà mentre a la resta ens fa passar per l'adreçador. Són uns PODRITS!!!

SÍ O SÍ, NO!

La globalització, l'afinitat i la proximitat d'altres llengües, especialment l'espanyol, i la supremacia d'aquesta en els mitjans de comunicació, ens aboquen a adoptar modismes sovint fora de tota comprensió i que només tenen explicació perquè molts parlants de català valoren el fet d'utilitzar-los com una mostra de modernitat o de cosmopolitisme (tot i que es tracta més d'ignorància que no pas d'altra cosa). És el cas d'expressions com "sí o sí". És tant el grau de penetració, que fins i tot una persona iŀlustrada i amb un bon domini de la llengua com el president Mas en fa bandera i l'usa en declaracions als mitjans.
"Sí o sí" vol dir que no hi ha altre remei, cap més alternativa que la que es proposa. I ve de l'espanyol, en l'àmbit de la qual llengua també alça polseguera entre estudiosos i defensors de l'ortodòxia lingüística.
Les expressions genuïnes que s'han d'emprar en actes de parla per explicar gràficament que no hi ha alternatives són tant sí com no (farem el referèndum tant sí com no); tant si es vol com si no es vol (som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol, La Trinca)

LI (O ET) DONARIES LA VOLTA?

Una coneguda entitat bancària d'aquelles que no estimen gaire el país que les ha vist néixer i créixer (desmesuradament) anunciava un "producte" nou amb el pretext de donar-li la volta a la hipoteca. La paraula hipoteca ja esgarrifa, però si al damunt li hem de donar la volta, la cosa és per plorar. No serà pas aquest humil blog el que digui què cal fer amb la hipoteca de cadascú, però en català no ens podem donar la volta. En cap cas. El que sí que podem fer és tombar-nos, si ens criden; tombar o girar la truita; fer una volta (o un tomb) si tenim el cap espès o volem estirar les cames i capgirar la hipoteca.

FER-SE AMB... QUI O QUÈ?

Fer és un verb d'aquells que serveixen per a moltes coses. Segons el DIEC, significa "donar existència a alguna cosa ajustant les seves parts o elements". Es poden fer moltes coses: cases, confitura, textos, roba, botifarres... tot i que hi ha verbs més específics que defineixen cada acció d'una manera més precisa. També significa "realitzar una acció". Si hi afegim un pronom reflexiu, el matís canvia i depèn del context. Així, una criatura es fa si creix, un es fa una quantitat quan guanya aquesta quantitat (treballant o de la manera que sigui), però també pot significar pagar una quantitat (pel vestit me n'he fet 100 euros. O ens adaptem, si ens fem a la casa nova o al veïnat nou. I així, anar fent.
Ara bé, quan hi afegim la preposició amb, la cosa s'embolica. Normalment, i fins fa una generació (si fa no fa), ens fèiem amb els parents si ens hi relacionàvem, o ens fèiem amb tothom si érem amigables. D'un temps ençà, ens fem amb coses que costen d'aconseguir: ens fem amb l'última peça de la nostra talla a les rebaixes, o amb una feina molt disputada. Però això no és així. En realitat, hauríem d'aconseguir aquestes coses: la peça de la nostra talla o la feina disputada. Tinguem-ho present.

PAREMIOLOGIA A L'ATAC

Hi ha persones que fan feina de formigueta en favor de la llengua i del país. Personatges a qui, en un moment o altre, cal retre un homenatge abans que es cansin de la tasca o abans que siguin massa grans per a gaudir-ne. El cas que avui explico n'és un. Es tracta de Víctor Pàmies i Riudor, un lingüista especialitzat en paremiologia ─que vol dir la ciència que estudia els refranys─ i jo crec que, més que un erudit en la matèria, n'és un malalt. Té uns quants llibres editats sobre la matèria (el que il·lustra aquest apunt n'és un) i té blogs de refranys, locucions, dites i frases fetes per parar un carro. Ep, i organitzats per temes. Que no estem per brocs!

Per cert, el llibre Dites.cat és fàcil de trobar (ed. Barcanova); compta amb 2658 entrades per ordre alfabètic, amb sinònims o explicació, i equivalència en llengua castellana. Pel més que mòdic preu de 6,80€, una ganga.

I si no en teniu prou, cliqueu aquí.