Una servidora té un costum que, avui en dia, em fa que no s'estila gaire. Aquest costum consisteix a retallar articles de diaris i revistes, un cop llegits i repassats. El calvari arriba quan cal endreçar aquests retalls, de mides i formats diferents. Però com deia Michael Ende, aquesta és una altra història. El cas és que retallant, retallant, vaig trobar una columna de Lluís Muntada al diari El Punt, on l'articulista parlava del seu oncle avi, d'edat molt avançada i ingressat en un hospital. Muntada s'hi venia a referir a tomb de les dificultats de comunicació del malalt amb el personal de l'hospital. El bon senyor, que és de poble, s'expressava segons la manera tradicional del món rural, amb aquell vocabulari que té gust de pa de pagès flairós, amb la molla espessa i la crosta gruixuda, del que a TV3 subtitularien en una versió més estàndard, mentre que al personal sanitari li calia traducció simultània a un català "neutre i de grau zero" (sic) . Adjunto els mots: "se'm seguen les cames", "decandiment", "tremolins", "amagrir-se", "tenir les mans acanyades", "pensament esgarriat", "morir de marriment". En aquests dies que segueixen a la desaparició del gran Emili Teixidor, recordo l'escudella que es va fer a tots els mitjans de comunicació amb el vocabulari que Teixidor va emprar a la novel·la Pa negre, vocabulari de pagès, de poble. De veritat que una servidora mor de marriment de pensar que aquests mots desapareixeran amb aquesta generació que va sobreviure una guerra.
