UNA DE FRARETS DIGODETS

Quan es va estrenar la pel·lícula Star Wars a casa nostra, la Lletra Ferida i els germans érem preadolescents. Tot just començàvem a estudiar una hora de català a la setmana: acabàvem de sortir del franquisme. A la pel·lícula hi sortia una tribu, els moradores de las arenas, que anaven coberts amb túniques i caputxes. Com que tots tres érem de la broma, i algun dels tres, al llibre de català hi devia tenir la rondalla-embarbussament dels frarets digodets, vàrem batejar els moradores amb el nom de frarets digodets, i així ho hem transmès als nostres fills. En record d'aquell temps, trasllado la rondalla a tothom qui se la vulgui llegir i copiar.

ELS TRES FADRINS DIGODINS
Si n’eren tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Van per un camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben una llebre digodera de la sala capotera pimpoladera i se’n van a un hostal digodal de la sala capotal pimpoladal. Diuen a la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa:

- Si ens coureu aquesta llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Com voleu que cogui la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

- Amb un suquet digodet de la sala capotet pimpoladet.

Al cap d’una estona, la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa els crida a taula.

- Fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins, la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera és cuita.

Els tres fadrins es mengen la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera.

La mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa els demana:

- Fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins, que era bona la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera?

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins contesten:

- Sí, mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa, la llebre digodera de la sala capotera pimpoladera era molt i molt bona.

- Doncs era un gat digodat de la sala capotat pimpoladat.

Els tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa . Marxen de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i van per un camí digodí de la sala capotí pimpoladí.

Llavors troben un fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim un pecat digodat de la sala capotat pimpoladat. Que ens voldreu confessar?

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quin pecat digodat de la sala capotat pimpoladat teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim dos pecats digodats de la sala capotats pimpoladats. Que ens voldreu confessar?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quins pecats digodats de la sala capotats pimpoladats teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

- Fraret digodet de la sala capotet pimpoladet, tenim tres pecats digodats de la sala capotats pimpoladats. Que ens voldreu confessar?

- Sí, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins. Quins pecats digodats de la sala capotats pimpoladats teniu?

- Doncs que hem mort la mestressa digodessa de la sala capotessa pimpoladessa de l’ hostal digodal de la sala capotal pimpoladal i dos frarets digodets de la sala capotets pimpoladets.

El fraret digodet de la sala capotet pimpoladet els diu:

- No us puc pas absoldre, fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins.

Els fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins maten el fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i se’n tornen pel camí digodí de la sala capotí pimpoladí. Troben un altre fraret digodet de la sala capotet pimpoladet i li diuen:

Aquí, el que conta fa el distret i diu una cosa com ara:

- Ai, quants frarets digodets de la sala capotets pimpoladets he dit, que no me’n recordo?

- Tres, respon l’innocentó que escolta.

- Doncs besa’m el peu (el cul) que no en sé més!

BLOC O BLOG?

La Lletra Ferida estava ben convençuda que la millor manera d'incorporar mots forans a la nostra llengua era adaptant-los a la nostra fonètica. Per això, quan es va fer blocaire ─bé, blogaire─ va decidir adoptar aquella forma que el Termcat admet per al mot en qüestió, i que en català es correspon amb una llibreta petita o relligada per la part superior. Ara bé, quan traduïm blog, en realitat traduïm un abreujament de web i log (registre) en la paraula weblog; és a dir, que l'etimologia del mot original mana, tal com explica -i molt ben explicat- el lingüista Ramon Sangles en el llibre Compendi de normes d'estil. Per tant, aquesta humil servidora rectifica, tot i que a contracor, i s'autoproclama blogaire (conservem, sisplau, les formes d'oficis i dedicacions acabades en -aire); conseqüentment, aquesta publicació és un blog.

ENS PORTEM BÉ

El títol d'aquesta entrada no fa referència ni a companys de pati d'escola ni a germanetes que es conxorxen davant la mare o l'avi quan, just un moment abans, s'esbatussaven i hi ha perill de reny o de càstig. Aquesta expressió la sentim, darrerament, d'una manera abusiva i descontrolada en sèries i pel·lícules, però també en entrevistes i programes d'entreteniment que s'emeten a les nostres ràdios i a la nostra televisió nacional. Direu que el diccionari normatiu la recull, tant en un sentit com en l'altre, i tindreu raó. Tot i així, la Lletra Ferida, cada cop que la sent en la segona de les accepcions que tractem avui, es fereix una mica més. Perquè és de poble, i ja se sap que és al poble o al cor del barri on les essències de la llengua són més pures. Al poble de la Lletra Ferida, a l'Empordà, del segon cas en diuen avenir-se. I al diccionari de sinònims, hi hem trobat fins a vint-i-set sinònims molt més precisos. Feu-ne la prova: quan sentiu alguna cosa semblant a Em porto malament amb la sogra, no us agafen ganes de castigar qui ho ha dit de cara a la paret, per ganàpia? Podent dir No m'hi avinc gaire, no hi simpatitzo gens, no la puc veure ni en pintura...

SANT TORNEM-HI!

Fa gairebé quatre mesos que la Lletra Ferida no publicava cap comentari en aquest bloc. Això no és perquè la situació de la nostra llengua hagi millorat de cop, tot el contrari. Si no, només cal escoltar i llegir les notícies ─depriments, i no només per la crisi─  i fixar-se en com parlen (i com escriuen!) els nostres personatges públics en general. Per això avui reprenem l'activitat amb les paraules d'un mestre, Joan Solà, que es deu esfereir cada dia des del seu lloc entre els savis quan ens sent a parlar. També per això, la Lletra Ferida ofereix com a inici de la nova temporada ─una temporada que es presenta complicada─  un tast del discurs que Solà va pronunciar, el 2009, al Parlament de Catalunya.

Entre altres assenyades asseveracions, Joan Solà va dir: "(...) La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. (...) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes)." 
Continuarem, doncs, aquesta humil tasca que ens hem autoimposat de fer palès tot allò que empobreix la nostra llengua, que l'embruta i la degrada i la converteix "en un patuès d'una altra". Resseguirem els mitjans de comunicació, les publicacions, la publicitat, la llengua del carrer, la realitat i la ficció. No deixarem res per verd. El català no és cap patuès: és una llengua antiga, bella i lluminosa.

AIRE O AIGUA?

Una marca d'aigua utilitza un eslògan que diu: "Com més alt, més pur". Qualsevol catalana o català pot pensar que la frase es refereix al noi que protagonitza l'anunci, alpinista, que es casa a més de 2000 metres d'altura, al mes d'abril, amb una noia que duu un vestit blanc de núvia -amb tirants espagueti- i botes d'alpinista. T'ho rumies i arribes a la conclusió que el noi deu ser tan alt com en Pau Gasol, com a poc, i la seva puresa (castedat, netedat de cor, etc. ?) va en consonància. Però no lliga. El jove no sobresurt dels extres que l'acompanyen a l'anunci. La parella seu damunt la neu i mira enlaire. No deu pas ser que la publicitat es refereix a la puresa de l'aire dalt de la muntanya? Llavors et preguntes per què una marca d'aigua anuncia aire. I per què l'anuncia tan malament. Per continuar amb la lògica de l'anunci, i en la llengua del rector de Vallfogona, l'eslògan hauria de ser "Com més amunt (o més enlaire), més pur". Però, és clar, els qui fan els anuncis no són lingüistes, ni escriptors professionals, ni lletraferits. Ni tan sols són catalans.

ELS GATS I L'AIGUA

Els gats i l'aigua, tothom ho sap, no són gaire amics. Endur-se'n el gat a l'aigua és, doncs, és un objectiu molt difícil, gairebé inassolible. Potser per això, en català aquesta expressió no existeix. Els catalans i les catalanes ─especialment─ som molt pragmàtics i per això, quan algú acompleix algun fet molt difícil diu que s'ha sortit amb la seva, que ha fet passar el seu punt, que ha guanyat el capítol o bé que ha triomfat o ha vençut.

RECANÇA

M'agraden molt les paraules que acaben en -ança. Quan una les pronuncia, aquest sufix adquireix aquella mena d'estiratge o allargament que els dóna un aire especial, gairebé malencònic. Si no hi havíeu pensat mai, pronuncieu recança, esperança, benaurança en veu alta. Fins i tot en mots pragmàtics com ara pitança o concordança, aquest aire enyoradís també s'hi pot reconèixer.

Per cert, recança vol dir greu que sap de fer o d'haver fet, de deixar o d'haver deixat de fer, alguna cosa.

UNA TASSA DE CAFÈ

Una marca de cafè s'anuncia per televisió. Al final de l'espot, la veu en off diu: el beus, el vius. Quin mal d'orelles! No explicaré pas la raó lingüística per la qual aquest el beus està mal dit i mal escrit. Ara bé, a casa nostra sempre s'ha dit te'l beus o bé en beus. La ignorància dels publicistes en matèria de llengua (catalana) és palmària: no n'hi ha prou de traduir literalment com fan ara. La versió en català sempre se'n ressent.

LLEIX

Ahir vaig veure aquest adjectiu, lleix, en un comentari que feia el company Octavi Dalmau al seu Facebook. Tothom va pensar que s'havia equivocat i que havia plantat una x on anava una g. Doncs no, va escriure l'adjectiu amb total coneixement de causa. Al DIEC no hi apareix, però sí al Diccionari català-valencià-balear amb el significat d'eix, situant l'ús del mot a Elx.

Havent parlat amb l'interessat, resulta que ell, vinculat per origen amb els pobles de Cadaqués i la Selva de mar, l'ha escoltat per les illes Balears i també per aquestes poblacions costaneres amb el significat de brut o poc endreçat.