El lis, segons el diccionari, és una herba de la família de les amaril·lidàcies. La flor de lis (o flor de lliri) és un moble que es fa servir molt en heràldica, i va distingir durant molts anys la casa reial francesa. Però darrere d'un verb, -lis no és res. És una nosa, un engendre, una incomoditat, un pronom inventat, a mig camí entre el -los català i el les espanyol. Ni carn ni peix.
Aquesta forma -lis és una perversió del pronom que, a la frase, substitueix el complement indirecte (el que rep l'acció). Potser no és tant una castellanada com una deducció (força lògica, d'altra banda) del plural del mateix pronom en singular (-li). És a dir:
La Maria té fred. Porta el jersei a la Maria.
Com que ja hem parlat de la Maria, la substituirem pel pronom corresponent quan l'esmentem per segon cop. Habitualment, la forma singular es col·loca bé de manera instintiva. Així, la frase queda en:
La Maria té fred. Porta-li el jersei.
Però, i si el complement indirecte és plural?
Els nens tenen fred. Porta els jerseis als nens - a les nenes. (o també Pots portar els jerseis als nens - a les nenes?)
La solució correcta NO és Porta-lis els jerseis (o Pots portar-lis els jerseis?), sinó:
Porta'ls els jerseis o Pots portar-los els jerseis? (tant si parlem dels nens com de les nenes).
Lis pot ser una flor. O un engendre de pronom.
