EL CATANYOL ES CURA?

El catanyol és una mena de llenguatge híbrid nascut de la unió il·legítima de dues llengües meravelloses, el català i l'espanyol. S'assembla a un dels progenitors en la forma, en l'accent i en l'entonació, però cada cop és més acusada la semblança  amb l'altre progenitor, més fort i valent, que li dóna gran part de l'estructura i a qui manlleva més lèxic com més va. Pau Vidal, filòleg de referència i traductor al català de l'obra de Camilleri (entre altres autors), creu que el catanyol és una malaltia que es pot curar i per això ha escrit un manual que es diu així, CATANYOL.ES. EL CATANYOL ES CURA. Vidal ha consignat, amb humor i ironia, 415 entrades, amb les seves equivalències catalanes (i en tres nivells de dificultat), que corresponen a paraules i expressions manllevades a l'espanyol i que transformem amb aquella alegria, mentre que ens oblidem de modismes que la nostra llengua ja té i que sovint són fins i tot més bonics i entenedors. Editat per Barcanova i en format de butxaca, aquest manual està destinat a ser una eina de consulta per a professionals de la llengua (escriptors, professors, periodistes, correctors) o persones que, senzillament, volen parlar i escriure una mica més bé el seu idioma. Costarà, però ens podem curar!

GILIPOLLES? TORRACOLLONS!!!

Sí, és veritat, tinc ganes d'insultar algú. Però no ho faré amb aquest mot, amb una ge agressiva, a la castellana manera. Ho faré amb mots de la meva llengua, del meu país. Quan diem gilipolles ho fem amb un menyspreu absolut. Com si escopíssim. Gilipollas, en espanyol, es recull al diccionari de la Real Academia de la Lengua com a sinònim de gilí (del caló), que vol dir tonto i lelo. L'escarni simple, únic, que s'ha imposat a tot un mostrari de possibilitats. Per a aquests usos, en català sempre hem pogut recórrer a ruc, babau, gamarús. L'improperi amb un punt de tendresa. L'abans imprescindible totxo, el pobletà beneit (amb la variant beneit del cabàs), el pallús de tota la vida, el tòtil. Els imaginatius compostos curt de gambals, tros de quòniam, coix de front, mussol de rec; els ventallonians-haddockians cataplasma, sabatot, arsenicòfag, sapastre, nyèbit de catracòlic de mal rellamp, penja-robes, necròfor, estaquirot, sòmines... Fins i tot, el diccionari recull un entranyable carbassaire. Però cap, cap de tan rústec, tan autèntic com l'inefable torracollons. 

CALOR!!!

Ja sé que el títol és una obvietat més pròpia d'un comentari a la fleca o d'un inici de conversa a l'ascensor. Però és el que es porta aquests dies, queixar-se del temps (un clàssic: quan fa fred, perquè fa fred, i quan fa calor, ídem). D'entrada, direm que la calor és femenina. Això també és una obvietat; amb tot, no és res d'estrany trobar escrits que parlen d'el calor o gent que s'hi refereix així.  

Sobre els altres mots que emprem per parlar d'aquesta manifestació tèrmica, n'hi ha un fotimer, i cada variant dialectal en té de diferents.Els que una servidora té més a mà són els següents:

- calda:  ardència de la terra i de l'ambient a causa de l'acció del sol que provoca una sensació de calor molt intensa.

- calitja: opacitat lleu de l’aire per la presència de partícules de pols o de sal que li donen un aspecte fumós característic. 

-calrada: rojor sobtada que puja a la cara. Quina calrada que portes!

- escalfor: calor que emet un cos en combustió i que està a una temperatura superior a la del seu entorn.

- estuba: sufocació produïda per un ambient càlid i carregat d'humitat.

- xafogor: calor sufocant en un ambient quiet, molt càlid i carregat d'humitat.

- xardor: ardor de l'ambient, calor sufocant.

I, per cert, quan hi ha una calor superior a la mitjana de l'època per invasió d'una massa càlida, ens referirem a una onada de calor, i no pas a una ona.

Apa, a passar-la a l'ombra (si pot ser)!

MARRIMENT

Una servidora té un costum que, avui en dia, em fa que no s'estila gaire. Aquest costum consisteix a retallar articles de diaris i revistes, un cop llegits i repassats. El calvari arriba quan cal endreçar aquests retalls, de mides i formats diferents. Però com deia Michael Ende, aquesta és una altra història. El cas és que retallant, retallant, vaig trobar una columna de Lluís Muntada al diari El Punt, on l'articulista parlava del seu oncle avi, d'edat molt avançada i ingressat en un hospital. Muntada s'hi venia a referir a tomb de les dificultats de comunicació del malalt amb el personal de l'hospital. El bon senyor, que és de poble, s'expressava segons la manera tradicional del món rural, amb aquell vocabulari que té gust  de pa de pagès flairós, amb la molla espessa i la crosta gruixuda, del que a TV3 subtitularien en una versió més estàndard, mentre que al personal sanitari li calia traducció simultània a un català "neutre i de grau zero" (sic) . Adjunto els mots: "se'm seguen les cames", "decandiment", "tremolins", "amagrir-se", "tenir les mans acanyades", "pensament esgarriat", "morir de marriment". En aquests dies que segueixen a la desaparició del gran Emili Teixidor, recordo l'escudella que es va fer a tots els mitjans de comunicació amb el vocabulari que Teixidor va emprar a la novel·la Pa negre, vocabulari de pagès, de poble. De veritat que una servidora mor de marriment de pensar que aquests mots desapareixeran amb aquesta generació que va sobreviure una guerra.

GENOCIDI LINGÜÍSTIC

Quan vaig decidir de subtitular el nom del blog amb la llegenda "Blog de lingüística casolana i amor a la llengua catalana" no en feia una simple definició, sinó una declaració de principis. És per això que avui no em puc estar de blasmar l'actitud prepotent de qui governa ses nostres estimades Illes ─el Partido Popular─, malgrat que des de l'inici he mirat de no introduir conceptes polítics en aquest blog. Però hi ha coses que clamen al cel, i el que perpetra aquest partit amb la llengua de Ramon Llull (i amb la cultura, l'educació, la sanitat, l'economia, la política... de quaranta-set milions de persones!) és una autèntica vergonya, per no dir un crim. En paraules dels afectats, 

Solidaritat amb les Balears:
Avui LA NOSTRA LLENGUA estarà de dol. Avui s'aprovarà l'expulsió de la nostra llengua de s'administració. Només deixant el castellà com a requisit. També s'aprovarà la castellanització de topònims i noms de pobles mallorquins, menorquins, eivissencs... Demanam als polítics que votàreu a favor d'aquesta aberració que vos ho penseu dues vegades. Aquí perdrem molt i la història vos recordarà com a culpables de la nostra desaparició!

Un pas més per eradicar el català dels Països Catalans. Però no se'n sortiran. NO ELS HO PERMETREM!!!

LO QUE ÉS LA VERITAT ÉS QUE SÍ

La veritat és que, lo que és el títol, és una animalada. Si algú pateix per l'estil d'escriptura nou de la Lletra Ferida, que no s'hi amoïni. Es tractava de fer una composició amb dos vicis que sembla que els catalanoparlants hem anat adquirint a base de sentir-los, a tort i a dret, pels mitjans de comunicació en boca d'estrell(et)es si fa no fa mediàtiques. On més se senten respostes tipus "la verdad es que sí" o explicacions iniciades amb "lo que es..." és al món del futbol i al del famoseig poligoner de les televisions privades de parla no catalana. Però els vicis (els lingüístics també) s'estenen com el foc en un dia de tramuntana, i en qualsevol entrevista amb personatges prou reputats se senten "la veritat és que sí" a raig. Ja no cal dir com funciona la cosa al carrer. Sorprèn, però, que tants comandaments de les forces de l'ordre i la seguretat utilitzin el "lo que és" d'una manera tan uniforme. Com si ho aprenguessin a l'acadèmia. En comptes de dir simplement "l'incendi s'ha originat a les dependències...", el cap dels bombers, de la policia, de la guàrdia urbana, l'edil corresponent deixa anar un "lo que és l'incendi, s'ha originat a les dependències...". Trist, perquè una té la sensació que s'expressen així pensant que fan la narració dels fets d'una manera oficial, quan el que realment en rebem és una imatge pobra d'ells mateixos i del cos al qual representen. 

El pitjor, però, és que de vicis, calcs i imprecisions, a la televisió i a la ràdio se'n senten a cabassos. I és molt difícil de sostreure-se'n.

EINES (III): DICCIONARI DE SINÒNIMS

Aquesta és una de les eines preferides de la Lletra Ferida. Més que preferida, alguns cops esdevé imprescindible. Encara que una treballi contínuament amb el llenguatge, la recerca de la paraula justa de vegades s'assembla a la recerca del Sant Graal. Saps què vols expressar, però no pots usar cinc vegades el mateix mot en deu línies. És llavors quan t'alces de la cadira, te'n vas a la biblioteca i agafes aquell volum gruixut i pesant que et donarà feina durant un bon grapat de minuts. Posem-hi l'adjectiu bonic. No trobes res més dins del teu cap que pugui substituir-lo, i has d'acabar la descripció. Llavors obres el diccionari de sinònims i trobes deu adjectius més que poden equivaldre a bonic: gràcil, elegant, joliu, gentil, bufó, bell, formós, maco... Un camí, pot ser bonic, però elegant? bufó? formós no s'adequa a un registre modern, maco no va bé amb un registre elevat... Freqüentment, no n'hi ha cap que et serveixi. Sovint et trobes buscant sinònims dels sinònims, per ajustar  el matís com més millor. I encara sort que existeix!

El diccionari de sinònims: imprescindible, indispensable, insubstituïble, vital...

EINES (II): EL DICCIONARI

Quan la Lletra Ferida va llegir, ara fa quatre anys, el llavors últim llibre de Josep Maria Espinàs El meu ofici, es va sorprendre molt que un autor consagrat parlés tant dels diccionaris i, encara més, se'n declarés devot i els consultés tan sovint com demostra Espinàs en aquest seu llibre. Això la va fer pensar que aquella febre que sentia ella mateixa per la paraula justa no era una mena de malaltia, sinó un desig de precisió ben lícit. En un diccionari trobem el sentit exacte del mot, el matís que n'aconsella o en dissuadeix l'ús, els exemples que ens ajuden a contextualitzar-lo si el desconeixíem. A més d'altres particularitats com ara la categoria gramatical o l'àmbit en què s'utilitza. Sense oblidar que donen la solució correcta a l'enigma que per a moltes persones és l'ortografia.

El diccionari: una gran eina per a tothom, també per als professionals de la llengua.

EINES (I)

Algú es pot preguntar com és que titulo aquesta entrada Eines i a la foto no hi ha claus angleses, tornavisos o peus de rei. Si fos mecànica, fustera o matricera, segurament serien aquestes les eines que hauria retratat. Ara bé, servidora es dedica a la revisió/correcció/escriptura de textos i l'utillatge per a aquest ofici és tot un altre. Naturalment, a la fotografia trobaríeu a faltar un diccionari general i una gramàtica, però aquest material és obvi, i la imatge té les seves limitacions d'espai i capacitat. Avui només presento l'aspecte general de l'escriptori. De les eines de la Lletra Ferida, en continuarem parlant.

LA POESIA

Avui 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia. Ho és des del 1999, quan la UNESCO va decidir que fer un suport actiu a aquest art era sostenir la diversitat dels idiomes a través de l'expressió poètica (hi ha idiomes, amb espases de Dàmocles que els pengen al damunt entre cap i coll, als quals caldria Dies de la Poesia a cada moment). Així, la poesia, ni que sigui un cop a l'any, ens compareix al davant en majúscules i revestida de tota la dignitat que com a art mereix.

La Lletra Ferida no és una gran lectora de poesia, mal que li pesi. Amb tot, reconeix que els poemes són aliments tan bons per a l'ànima com ho és el pa de pagès per al cos. I si els recitem en veu alta, encara que sigui només per a nosaltres, els beneficis augmenten. Escoltem els sons de la bella i antiga llengua i ens n'enamorem un altre cop. Respirem a poc a poc, pronunciem els mots amb cura i amb respecte, i en meditem el sentit. La poesia ens dóna aire, ritme i petites dosis de felicitat. Qui llegeixi aquestes humils línies d'homenatge i no hi estigui d'acord, pot provar-ho amb Quatre Paraules, el poema magnífic de Narcís Comadira que la Institució de les Lletres Catalanes proposa al blog http://diamundialpoesia.wordpress.com/ com a ensenya per al dia que avui commemorem.

CADA DIA UN MOT

La Lletra Ferida ja ni recorda quant de temps fa que rep Cada dia un mot al correu. A primer cop d'ull, sembla una bajanada omplir la bústia amb un missatge que ens proporciona un mot quan, cada dia, tothom rep una quantitat indecent de missatges carregats de mots. Res més lluny de la realitat: Rodamots (Cada dia un mot) és un butlletí que consta d'una paraula de la nostra llengua amb la definició corresponent, alguns exemples d'ús sovint extrets d'obres literàries, l'etimologia del mot en qüestió, i fins i tot una citació d'un personatge rellevant més o menys relacionada. Però, a més, hi afegeix un escreix que complementa amb més exemples o més fonts la informació que ja ens ha proporcionat. I si encara no en teniu prou, Rodamots té un cercador de mots que el converteix en un recurs preuadíssim per a lletraferits i Lletres Ferides. Aquest butlletí, que és una declaració d'amor diària a la llengua de Joan Solà (si no fos així, la Lletra Ferida no en parlaria), que es distribueix de dilluns a divendres pràcticament tot l'any, és gratuït. Si no coneixeu Rodamots, la Lletra Ferida us encoratja a visitar-ne la web i a demanar-ne la subscripció. Cada dia, un tast de cultura, un tresor. Cada dia un mot.

AIXÒ D'ESCRIURE EN CATALÀ CORRECTE ESTÀ SENT UNA TASCA TITÀNICA (I)

Ho heu llegit bé. He escrit està sent. Oi que grinyola més que un guix sec en escriure damunt d'una pissarra negra? Doncs aquesta manera d'expressar el present immediat és una mena d'epidèmia que es troba molt i molt difosa, especialment als mitjans de comunicació. Així, llegim i sentim cada dia expressions com ara: "el presumpte autor del crim està sent jutjat" o "està sent molt difícil treure conclusions". En el cas dels mitjans radiofònics i televisius, aquesta qüestió es pot comprendre fins a un cert punt. S'enganxa, tot i que els serveis lingüístics dels mitjans haurien d'anar més amb compte i proporcionar altres recursos als locutors i locutores. A les publicacions, però, fa més mal perquè la paraula escrita resta damunt del paper i dóna fe pels segles dels segles.
Després hi ha aquella creença estesa entre la bona gent, segons la qual allò que es diu per la tele o el que s'escriu al diari deu estar bé i per tant no es qüestiona. I aquests vicis legitimats es transmeten amb molta facilitat.
També hi ha la globalització uniformadora, i l'idioma anglès com a braç executor, amb el seu famós present continuous i les formes progressives que utilitzen el gerundi i no pas el participi. I com que tothom sap anglès i som molt moderns, si els anglesos ho fan així nosaltres no serem pas menys.
Per això diem que això d'escriure en català correcte està sent una tasca titànica. Encara que hauríem de dir que és una tasca titànica.
En continuarem parlant.