EMPROVA'T EL SOFREGIT, PROVA EL JERSEI I TASTA EL COTXE NOU

Últimament, en català es prova tot. Et proves uns texans que et vols comprar, proves el sofregit, proves un cotxe nou... i t'oblides que tens verbs diferents per a tots aquests assajos. De tota la vida, t'emprovaves els pantalons o qualsevol peça de roba, si volies saber si t'anava bé; tastaves el guisat, el sofregit o un vi que t'havien recomanat; provaves si un cotxe corria prou i frenava bé abans de comprar-lo. Per tastar, també s'ha anat imposant catar, que és un verb molt correcte en espanyol però no en català; a l'Escola d'Hostaleria de Figueres tenen una aula on ensenyen els alumnes a apreciar i diferenciar els vins, que en diuen de cata i no pas de tast, com fóra de desitjar. Si no volem tastar, podem degustar, tant si es tracta de menjar com de beure.
L'empobriment de la nostra llengua es demostra fàcilment en aquest cas: de quatre verbs molt precisos, en fem servir només un, tant en la comunicació oral com en l'escrita. I els Wert, Bauzá i tota la trepa del PP ens volen convèncer que l'espanyolització dels alumnes catalans i els decrets de trilingüisme encara ens beneficiaran.Ara pla!

LA LLENGUA A LA RÀDIO

Em costa d'entendre que els mitjans de comunicació de masses catalans, especialment els orals, no tinguin una mica més de cura en el model de llengua que empren. Em costa d'entendre que es desatengui tant el registre lingüístic de col·laboradors i tertulians. Em costa d'entendre que, havent-hi tants bons professionals a l'atur, algunes ràdios contractin els serveis de personatges que s'expressen en un català que sembla castellà traduït per Google Translate. No vull pas dir que aquests professionals (segur que excel·lents) no hagin de treballar, però han de fer-ho en mitjans precisament orals, que influeixen poderosament en el nivell de llengua dels seus oïdors? A mi em provoca una pena immensa el bandejament sistemàtic dels pronoms febles, que dóna unes construccions pobres com ara les que detallo a continuació: si algú tingués una igual (demanaven una medalla amb una imatge de sant) per si algú en tingués una d'igual; quantes podem resoldre (es tractava d'un programa que resol demandes i dubtes de l'audiència) per quantes en podem resoldre. Entre aquests dos exemples va passar menys d'un minut. En el mateix programa i en els minuts següents, una col·laboradora va dir per tumbar-se en el sentit d'estirar-se, i de seguida, la titular del programa va dir què més don en comptes de tant li fa (i més coses que t'amago, com diu la cançó!). Realment és esgarrifós. Per cert, la ràdio on treballen aquestes dues locutores és RAC1, a la franja horària d'havent dinat. I la Generalitat la subvenciona.

NO FACIS COSTELLADES

Diu un anunci de la Generalitat que no fem barbacoes al bosc. A mi em grinyola terriblement, aquest enunciat ─perquè no sóc paleta ni ferrera i no en sé, de fer barbacoes, i encara menys al bosc─, i consulto el mot al DIEC, que és una mica la meva Bíblia. Que hi figuraria, no en tenia cap dubte; ara, vull veure'n el sentit. Resulta que hi ha dues accepcions: una, com a aparell per coure a la brasa (dit de manera succinta), i l'altra, com a vianda que es cou al dit aparell. Aquesta segona em fa pujar la mosca al nas, perquè m'ensumo que s'ha normativitzat una paraula que, probablement mercès a Georgie Dann, s'ha popularitzat i ha fet recular la nostra costellada (si es fa amb carn) o la graellada (que pot incloure també el peix i les verdures). Què voleu que us digui, no m'imagino una costellada que acabi amb un partit de barbacoa.

LIS: PRONOM FEBLE O FLOR?

El lis, segons el diccionari, és una herba de la família de les amaril·lidàcies. La flor de lis (o flor de lliri) és un moble que es fa servir molt en heràldica, i va distingir durant molts anys la casa reial francesa. Però darrere d'un verb, -lis no és res. És una nosa, un engendre, una incomoditat, un pronom inventat, a mig camí entre el -los català i el les espanyol. Ni carn ni peix.
Aquesta forma -lis és una perversió del pronom que, a la frase, substitueix el complement indirecte (el que rep l'acció). Potser no és tant una castellanada com una deducció (força lògica, d'altra banda) del plural del mateix pronom en singular (-li). És a dir:
La Maria té fred. Porta el jersei a la Maria. 
Com que ja hem parlat de la Maria, la substituirem pel pronom corresponent quan l'esmentem per segon cop. Habitualment, la forma singular es col·loca bé de manera instintiva. Així, la frase queda en:
La Maria té fred. Porta-li el jersei.
Però, i si el complement indirecte és plural?
Els nens tenen fred. Porta els jerseis als nens - a les nenes. (o també Pots portar els jerseis als nens - a les nenes?)
La solució correcta NO és Porta-lis els jerseis (o Pots portar-lis els jerseis?), sinó:
                                          Porta'ls els jerseis o Pots portar-los els jerseis? (tant si parlem dels nens com de les nenes).
Lis pot ser una flor. O un engendre de pronom.

NO TAN GASIUS NI POSSESSIUS COM DIUEN

Fa uns quants dies, Joan-Lluís Lluís publicava un esplèndid article al Presència sobre aquesta llufa que ens pengen (cal dir qui?) als catalans i que alguns assumeixen amb aquella naturalitat: la pretesa avarícia o gasiveria. Que això no és cert en dóna fe el mateix llenguatge: l'ús dels possessius no és tan generalitzat com en altres llengües (castellà/espanyol o anglès). Però per aquelles coses de l'imperialisme o el globalisme lingüístic, acabem adoptant estructures i solucions que ens semblen bones, en un moment determinat, i no en són, a més de no tenir res a veure amb l'esperit de la llengua. Alguns cops, és de lògica: "El comerç Tal va obrir les seves portes...". Se suposa, encara que no es digui, que les portes que obre aquest comerç són les seves, i no les de la botiga del costat. En aquest cas, el possessiu es pot obviar perfectament. "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar la seva procedència". En periodisme, segur, però hi ha una solució, en la llengua d'Ausiàs March, que ho expressa millor: els soferts i vilipendiats pronoms febles, una solució elegant i fàcil que no tenen ni el castellà ni l'anglès. He dit fàcil: "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar-ne la procedència".

PODRITS!!!

Quan jo era petita, a casa no es gastaven gaires paraules gruixudes. Ni el pare ni la mare, i encara menys els avis, en feien servir. Som els fills els que ens vàrem fer grans entre tacos apresos al pati de l'institut i paraulotes a la feina, i vàrem permetre que formessin part del nostre vocabulari habitual.

D'aquells temps em retorna amb força ─i de sobte, com un tresor descobert al fons d'un bagul─ el qualificatiu podrit. Dir-li podrit a algú era atribuir-li, gairebé, tots els mals de la humanitat; dient d'algú que era un podrit l'insultàvem de la pitjor manera. Recordo el menyspreu que expressàvem mastegant aquest adjectiu i llançant-lo a la cara de qui ens molestava en aquell moment.

Avui recupero l'improperi i l'incorporo, amb tots els honors, al meu vocabulari, i per començar, el dedico, amb tot el menyspreu de què sóc capaç, a aquesta gent que fa lleis contra la meva llengua i que, sense despentinar-se, rep sobres de sotamà mentre a la resta ens fa passar per l'adreçador. Són uns PODRITS!!!

SÍ O SÍ, NO!

La globalització, l'afinitat i la proximitat d'altres llengües, especialment l'espanyol, i la supremacia d'aquesta en els mitjans de comunicació, ens aboquen a adoptar modismes sovint fora de tota comprensió i que només tenen explicació perquè molts parlants de català valoren el fet d'utilitzar-los com una mostra de modernitat o de cosmopolitisme (tot i que es tracta més d'ignorància que no pas d'altra cosa). És el cas d'expressions com "sí o sí". És tant el grau de penetració, que fins i tot una persona iŀlustrada i amb un bon domini de la llengua com el president Mas en fa bandera i l'usa en declaracions als mitjans.
"Sí o sí" vol dir que no hi ha altre remei, cap més alternativa que la que es proposa. I ve de l'espanyol, en l'àmbit de la qual llengua també alça polseguera entre estudiosos i defensors de l'ortodòxia lingüística.
Les expressions genuïnes que s'han d'emprar en actes de parla per explicar gràficament que no hi ha alternatives són tant sí com no (farem el referèndum tant sí com no); tant si es vol com si no es vol (som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol, La Trinca)

LI (O ET) DONARIES LA VOLTA?

Una coneguda entitat bancària d'aquelles que no estimen gaire el país que les ha vist néixer i créixer (desmesuradament) anunciava un "producte" nou amb el pretext de donar-li la volta a la hipoteca. La paraula hipoteca ja esgarrifa, però si al damunt li hem de donar la volta, la cosa és per plorar. No serà pas aquest humil blog el que digui què cal fer amb la hipoteca de cadascú, però en català no ens podem donar la volta. En cap cas. El que sí que podem fer és tombar-nos, si ens criden; tombar o girar la truita; fer una volta (o un tomb) si tenim el cap espès o volem estirar les cames i capgirar la hipoteca.

FER-SE AMB... QUI O QUÈ?

Fer és un verb d'aquells que serveixen per a moltes coses. Segons el DIEC, significa "donar existència a alguna cosa ajustant les seves parts o elements". Es poden fer moltes coses: cases, confitura, textos, roba, botifarres... tot i que hi ha verbs més específics que defineixen cada acció d'una manera més precisa. També significa "realitzar una acció". Si hi afegim un pronom reflexiu, el matís canvia i depèn del context. Així, una criatura es fa si creix, un es fa una quantitat quan guanya aquesta quantitat (treballant o de la manera que sigui), però també pot significar pagar una quantitat (pel vestit me n'he fet 100 euros. O ens adaptem, si ens fem a la casa nova o al veïnat nou. I així, anar fent.
Ara bé, quan hi afegim la preposició amb, la cosa s'embolica. Normalment, i fins fa una generació (si fa no fa), ens fèiem amb els parents si ens hi relacionàvem, o ens fèiem amb tothom si érem amigables. D'un temps ençà, ens fem amb coses que costen d'aconseguir: ens fem amb l'última peça de la nostra talla a les rebaixes, o amb una feina molt disputada. Però això no és així. En realitat, hauríem d'aconseguir aquestes coses: la peça de la nostra talla o la feina disputada. Tinguem-ho present.

PAREMIOLOGIA A L'ATAC

Hi ha persones que fan feina de formigueta en favor de la llengua i del país. Personatges a qui, en un moment o altre, cal retre un homenatge abans que es cansin de la tasca o abans que siguin massa grans per a gaudir-ne. El cas que avui explico n'és un. Es tracta de Víctor Pàmies i Riudor, un lingüista especialitzat en paremiologia ─que vol dir la ciència que estudia els refranys─ i jo crec que, més que un erudit en la matèria, n'és un malalt. Té uns quants llibres editats sobre la matèria (el que il·lustra aquest apunt n'és un) i té blogs de refranys, locucions, dites i frases fetes per parar un carro. Ep, i organitzats per temes. Que no estem per brocs!

Per cert, el llibre Dites.cat és fàcil de trobar (ed. Barcanova); compta amb 2658 entrades per ordre alfabètic, amb sinònims o explicació, i equivalència en llengua castellana. Pel més que mòdic preu de 6,80€, una ganga.

I si no en teniu prou, cliqueu aquí.

EL NAS DE CYRANO

En una escena del Cyrano, Rostand fa dir a un dels personatges, a manera d'insult, que Cyrano té el nas molt gran. La resposta de Cyrano ridicultiza el seu oponent i li mostra de quantes maneres enginyoses hauria pogut definir aquell nas; però el pobre diable no sap amb qui es juga els quartos i tria  la més senzilla, la més pobra, i encara s'equivoca, perquè un nas no és gran, sinó gros.

Molta gent qualifica de grans les parts del cos o els objectes que en realitat són grossos, i a la inversa.Sembla que utilitzem gran en  comptes de gros per influència del castellà, i ho hem deixat apoderar fins a un punt que ara ja ens sembla indestriable, especialment a la publicitat audiovisual, que tant de mal fa a la parla popular.

El mestre Joan Solà, però, en un dels seus últims llibres, expressa un criteri que ens pot ajudar molt a decidir quin dels dos qualificatius cal utilitzar en cada situació, i és la relació de volums respecte al cos humà. És a dir, un espai és gran, perquè un cos humà hi cap a dins: un pis, una casa, un jardí, una sala, una caixa... Per contra, és gros si no hi cabem a dins. Un televisor, unes sabates, una mà, una tassa... i el nas de Cyrano són grossos.

LA MEVA NOIA

Al lloc on em vaig criar, qui et parlava del seu noi o de la seva noia no t'explicava les meravelles de l'amor ni les proeses d'aquell o aquella amb qui esperava compartir la vida. Et referien amb orgull la feina nova del fill o filla, les qualificacions que treia a l'escola o qualsevol de les coses que omplen la boca de pares i mares i de les quals no ens cansaríem mai de garlar.

Quan parlàvem de la parella, solíem referir-nos al xicot i la xicota (tot i que feien furor, en aquells temps, el nòviu i la nòvia; ara, alguns en diuen noviet i novieta, com si no fos igual de mal dit i a sobre, amb el diminutiu, adquireix un matís despectiu). 

La meva noia, el meu noi, mai no s'han acabat d'imposar (en el sentit de persona amb qui compartim un sentiment amorós), potser perquè són expressions tan confuses i ambigües que no les acabem, afortunadament, d'assimilar. I encara quan s'hi refereix un adolescent, perquè quan ho diu una persona de trenta o quaranta anys, o més, ja fa el ridícul. Amb tot, de tant en tant se'n sent i se'n llegeix alguna. Aniria bé d'evitar-les. No fan més modern ni menys formal, només confonen. Quan no cal, no cal.

EN EL SEU SENY

És molt trist que hàgim de perdre tant de temps i tanta energia defensant el nostre idioma de les múltiples i variades agressions externes. Però, és clar, si la qüestió et preocupa, no te'n pots estar. I la qüestió preocupa, perquè cada dia, i encara que no paris l'orella, arriben "perles" com la que ara és motiu d'apunt en aquest blog.
"...ningú que estigui en el seu seny...". Una mica més i caic d'esquena. No sé si ho vaig sentir a la televisió o a la ràdio. Encara com el tertulià de torn no va dir "en el seu sa seny", amb cacofonia incorporada. On és el seny ─en aquest cas, lingüístic─ d'aquest país? Es veu que no el tenim prou eixerit. En català, no estem en el nostre seny (sa o malalt), sinó que tenim el seny eixerit (en major o menor mesura). Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny prou (gaire) eixerit.

SAQUET

Em comentava un company de feina no fa gaire dies l'estranyesa que li produïa el cognom del simpàtic Bilbo ─el personatge del llibre El hòbbit, de J.R.R. Tolkien─ en la traducció de l'obra al català. Tot plegat, arran de l'estrena de la primera de les pel·lícules del mateix nom als nostres cinemes, i del fet que hi ha còpies d'aquesta pel·lícula en català. No sóc gaire de fantasia heroica; havia intentat llegir el Silmaríl·lion fa molts anys i no vaig passar de les cinquanta primeres planes. Amb tot, quan vaig tenir fills, vaig decidir provar-ho amb  El hòbbit i mira, aquest cop sí.
No recordo totes les peripècies de Bilbo, però sí que tinc present que em va fer gràcia el cognom Saquet, i vaig trobar que esqueia força a un personatge menut, benestant, que vivia en un forat de hòbbit amb un munt de rebosts i que dinava dos cops al dia. Saquet fa per a un personatge que troba les aventures "coses incòmodes, desagradables, torbadores i que sempre et fan arribar tard a sopar", segons diu ell mateix a l'inici de la novel·la. Quan vaig veure els films d'El senyor dels anells, em van caure els elàstics. En Bilbo i en Frodo es deien Bolsón. Que voleu que us digui; cada llengua s'arranja aquestes traduccions com bonament pot, però passar d'un diminutiu tendre i un pèl irònic (o bé m'ho sembla) a un augmentatiu amb dues o agressives (a mi m'ho semblen), és d'aquelles coses que no t'acaben de quadrar mai més.

El meu exemplar d'El hòbbit és de la primera edició que va fer l'editorial La Magrana (2001) amb traducció de Francesc Parcerisas.

SENSE PRESSA?

S'ha posat de moda allò de "sin prisa pero sin pausa". Com que som tan políticament correctes, ho catalanitzem i així tranquil·litzem, de passada, les nostres consciències lingüístiques semiestovades pels mals usos... i així diem, i ens quedem tan tranquils, "sense pressa però sense pausa". Què n'hem fet d'aquell a poc a poc i bona lletra dels nostres avis, tan bonic i aclaridor? Cal explicar l'equivalència? Potser el que caldria explicar és el perquè de la substitució. Potser aquesta substitució no s'esdevindria si ràdios i televisions tinguessin una mica més de cura a l'hora de triar tertulians lingüísticament competents, que n'hi ha, n'estic segura.

NO POTXEU LA CEBA, ESTOVEU-LA!

Quan es posa de moda una paraula  o una expressió, que a més és arreplegada d'una altra llengua, ja podem tremolar. És el cas de guai (caló), va a ser que no (espanyol) i molts altres casos. En el món de la cuina, va passar fa un temps amb potxar. Aquest verb es va introduir fa uns anys en el vocabulari de la cuina popular a través de programes de cuina de les televisions d'expressió castellana i, segurament per repetició, va anar fent-se un lloc també al vocabulari dels professionals del nostre país. En català hi ha paraules de tota la vida que tenen el mateix significat i que no agredeixen l'oïda, sinó que l'acaronen, com ara estovar i ofegar. Algun professional també en diu caramel·litzar, però això no seria correcte si no s'afegeix sucre a la preparació. En fi, procureu no potxar més la ceba i mireu d'estovar-la. A poc foc i amb amor.

BUROCRATÈS

El lingüista Pau Vidal, al llibre El catanyol es cura, del qual vaig parlar en un apunt anterior d'aquest blog, introdueix un concepte a tenir en compte a l'hora de confegir textos més o menys oficials: el burocratès. Burocratès és aquell pseudoidioma en què l'Administració (la que sigui) redacta els textos. Es caracteritza per calcar estructures del seu homònim espanyol, innecessàriament recargolades, i utilitzar un vocabulari propi que abunda en substantivacions. L'Institut d'Estudis Catalans i el Govern català, seguint una tradició que es remunta a l'edat mitjana, recomanen aplicar criteris de simplicitat, que s'agraeix a l'hora de desxifrar qualsevol text de l'Administració i que proporciona més elegància i naturalitat als textos.
El manual El catanyol es cura podria ser la primera avançada d'un diccionari burocratès-català. Exemples de burocratès:
Es va procedir a desactivar l'artefacte. Per: Van desactivar l'artefacte. O bé: Durem a terme la renovació del paviment del carrer Tal en comptes de Renovarem el paviment del carrer Tal
I altres:
És una prioritat d'aquest govern la finalització de les obres de la N-II quan podríem dir que Aquest govern prioritza acabar les obres de la N-II. O La privatització de la companyia d'aigües no es contempla durant aquest mandat en comptes de Privatitzar la companyia d'aigües no es contempla durant aquest mandat.
En continuarem parlant.

QUÉ TXULO! ÉS MOLT TXULO!

Hi ha una locutora de RAC1 que passa gran part dels matins dels dissabtes i els diumenges expressant el seu entusiasme amb locucions com ara qué txulo! (amb e tònica, sí) i és molt txulo (txula). Tant és de què es tracti. Un llibre nou és molt txulo, un espectacle teatral és molt txulo, una moto de competició és molt txula, una campanya publicitària és molt txula, una acció solidària  és molt txula...
Xulo, o txulo, com vulgueu (tan incorrecte és l'un com l'altre), segons Joan Corominas vindria de l'italià ciullo, afèresi de fanciullo, que al seu torn ve del llatí infans. Aquest mot hauria passat al castellà amb el significat d'"alguien que se comporta graciosamente pero desvergonzadamente". De petits, al pati, dèiem de tal o qual criatura que "és un xulo o una xula" quan aquella criatura no ens deixava jugar amb ella o quan s'envania amb excés d'una joguina nova o altra cosa pròpia de quitxalla. I, potser al pati, amb aquest significat o en aquells anys (sortint de la dictadura) estava bé, però en una senyora periodista d'un mitjà de gran difusió, aquest ús indiscriminat d'un adjectiu que en la nostra llengua ja sabem que no existeix és penós.
La ràdio en questió programava unes falques amb el nom genèric d'"El català correcte a RAC1" que anava intercalant en la programació. És ben trist que aquest afany normalitzador no l'hagi aconseguit estendre entre els seus mateixos comunicadors.
I ara va la llista de possibles adjectius genuïns que la locutora pot utilitzar i que pot tenir a mà durant els programes: bonic, vistós, maco, agradable, simpàtic, atractiu, fascinant, bo, graciós, plàcid, exquisit, gustós, satisfactori, seductor, interessant, amè, meravellós, etc. Adjectius que aporten uns matisos que xulo no proporciona mai.  De res!

PANXETA

A mi, que pel carrer o a la carnisseria se senti a dir que tal plat es cuina amb panxeta, ja em fa mal a les orelles. I si la conversa no és privada, miro de rectificar la paraula. Ara, el que sí que m'ofèn és aquesta paraula en boca d'un cuiner que exposa els ingredients i la preparació d'un plat per la televisió pública del meu país. És el que ha passat aquesta tarda mateix al programa Cuines de TV3. El cuiner ha fet una amanida   amb ingredients diversos, entre els quals la cansalada (o cansalada viada), que ell ha rebatejat com a panxeta. I ho ha repetit diverses vegades. Al final del programa, la pantalla mostrava la llista d'ingredients de la recepta. Per al meu esverament, a la llista no hi ha aparegut la cansalada, com seria d'esperar, sinó el coi de panxeta.
On era el servei lingüístic de TV3? És que les retallades se l'han endut? Quant de temps falta per a començar a veure faltes d'ortografia per la pantalla? És molt clar que els temps són difícils, però un bon nivell de llengua ha de ser una prioritat per a una televisió de servei com ho és la nostra.
http://www.tv3.cat/cuines/recepta/amanida-d-escarola/7812