Al lloc on em vaig criar, qui et parlava del seu noi o de la seva noia no t'explicava les meravelles de l'amor ni les proeses d'aquell o aquella amb qui esperava compartir la vida. Et referien amb orgull la feina nova del fill o filla, les qualificacions que treia a l'escola o qualsevol de les coses que omplen la boca de pares i mares i de les quals no ens cansaríem mai de garlar.
Quan parlàvem de la parella, solíem referir-nos al xicot i la xicota (tot i que feien furor, en aquells temps, el nòviu i la nòvia; ara, alguns en diuen noviet i novieta, com si no fos igual de mal dit i a sobre, amb el diminutiu, adquireix un matís despectiu).
La meva noia, el meu noi, mai no s'han acabat d'imposar (en el sentit de persona amb qui compartim un sentiment amorós), potser perquè són expressions tan confuses i ambigües que no les acabem, afortunadament, d'assimilar. I encara quan s'hi refereix un adolescent, perquè quan ho diu una persona de trenta o quaranta anys, o més, ja fa el ridícul. Amb tot, de tant en tant se'n sent i se'n llegeix alguna. Aniria bé d'evitar-les. No fan més modern ni menys formal, només confonen. Quan no cal, no cal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada