Fa uns quants dies, Joan-Lluís Lluís publicava un esplèndid article al Presència sobre aquesta llufa que ens pengen (cal dir qui?) als catalans i que alguns assumeixen amb aquella naturalitat: la pretesa avarícia o gasiveria. Que això no és cert en dóna fe el mateix llenguatge: l'ús dels possessius no és tan generalitzat com en altres llengües (castellà/espanyol o anglès). Però per aquelles coses de l'imperialisme o el globalisme lingüístic, acabem adoptant estructures i solucions que ens semblen bones, en un moment determinat, i no en són, a més de no tenir res a veure amb l'esperit de la llengua. Alguns cops, és de lògica: "El comerç Tal va obrir les seves portes...". Se suposa, encara que no es digui, que les portes que obre aquest comerç són les seves, i no les de la botiga del costat. En aquest cas, el possessiu es pot obviar perfectament. "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar la seva procedència". En periodisme, segur, però hi ha una solució, en la llengua d'Ausiàs March, que ho expressa millor: els soferts i vilipendiats pronoms febles, una solució elegant i fàcil que no tenen ni el castellà ni l'anglès. He dit fàcil: "Abans d'utilitzar una informació, cal verificar-ne la procedència".
