EL NAS DE CYRANO

En una escena del Cyrano, Rostand fa dir a un dels personatges, a manera d'insult, que Cyrano té el nas molt gran. La resposta de Cyrano ridicultiza el seu oponent i li mostra de quantes maneres enginyoses hauria pogut definir aquell nas; però el pobre diable no sap amb qui es juga els quartos i tria  la més senzilla, la més pobra, i encara s'equivoca, perquè un nas no és gran, sinó gros.

Molta gent qualifica de grans les parts del cos o els objectes que en realitat són grossos, i a la inversa.Sembla que utilitzem gran en  comptes de gros per influència del castellà, i ho hem deixat apoderar fins a un punt que ara ja ens sembla indestriable, especialment a la publicitat audiovisual, que tant de mal fa a la parla popular.

El mestre Joan Solà, però, en un dels seus últims llibres, expressa un criteri que ens pot ajudar molt a decidir quin dels dos qualificatius cal utilitzar en cada situació, i és la relació de volums respecte al cos humà. És a dir, un espai és gran, perquè un cos humà hi cap a dins: un pis, una casa, un jardí, una sala, una caixa... Per contra, és gros si no hi cabem a dins. Un televisor, unes sabates, una mà, una tassa... i el nas de Cyrano són grossos.

LA MEVA NOIA

Al lloc on em vaig criar, qui et parlava del seu noi o de la seva noia no t'explicava les meravelles de l'amor ni les proeses d'aquell o aquella amb qui esperava compartir la vida. Et referien amb orgull la feina nova del fill o filla, les qualificacions que treia a l'escola o qualsevol de les coses que omplen la boca de pares i mares i de les quals no ens cansaríem mai de garlar.

Quan parlàvem de la parella, solíem referir-nos al xicot i la xicota (tot i que feien furor, en aquells temps, el nòviu i la nòvia; ara, alguns en diuen noviet i novieta, com si no fos igual de mal dit i a sobre, amb el diminutiu, adquireix un matís despectiu). 

La meva noia, el meu noi, mai no s'han acabat d'imposar (en el sentit de persona amb qui compartim un sentiment amorós), potser perquè són expressions tan confuses i ambigües que no les acabem, afortunadament, d'assimilar. I encara quan s'hi refereix un adolescent, perquè quan ho diu una persona de trenta o quaranta anys, o més, ja fa el ridícul. Amb tot, de tant en tant se'n sent i se'n llegeix alguna. Aniria bé d'evitar-les. No fan més modern ni menys formal, només confonen. Quan no cal, no cal.

EN EL SEU SENY

És molt trist que hàgim de perdre tant de temps i tanta energia defensant el nostre idioma de les múltiples i variades agressions externes. Però, és clar, si la qüestió et preocupa, no te'n pots estar. I la qüestió preocupa, perquè cada dia, i encara que no paris l'orella, arriben "perles" com la que ara és motiu d'apunt en aquest blog.
"...ningú que estigui en el seu seny...". Una mica més i caic d'esquena. No sé si ho vaig sentir a la televisió o a la ràdio. Encara com el tertulià de torn no va dir "en el seu sa seny", amb cacofonia incorporada. On és el seny ─en aquest cas, lingüístic─ d'aquest país? Es veu que no el tenim prou eixerit. En català, no estem en el nostre seny (sa o malalt), sinó que tenim el seny eixerit (en major o menor mesura). Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny prou (gaire) eixerit.

SAQUET

Em comentava un company de feina no fa gaire dies l'estranyesa que li produïa el cognom del simpàtic Bilbo ─el personatge del llibre El hòbbit, de J.R.R. Tolkien─ en la traducció de l'obra al català. Tot plegat, arran de l'estrena de la primera de les pel·lícules del mateix nom als nostres cinemes, i del fet que hi ha còpies d'aquesta pel·lícula en català. No sóc gaire de fantasia heroica; havia intentat llegir el Silmaríl·lion fa molts anys i no vaig passar de les cinquanta primeres planes. Amb tot, quan vaig tenir fills, vaig decidir provar-ho amb  El hòbbit i mira, aquest cop sí.
No recordo totes les peripècies de Bilbo, però sí que tinc present que em va fer gràcia el cognom Saquet, i vaig trobar que esqueia força a un personatge menut, benestant, que vivia en un forat de hòbbit amb un munt de rebosts i que dinava dos cops al dia. Saquet fa per a un personatge que troba les aventures "coses incòmodes, desagradables, torbadores i que sempre et fan arribar tard a sopar", segons diu ell mateix a l'inici de la novel·la. Quan vaig veure els films d'El senyor dels anells, em van caure els elàstics. En Bilbo i en Frodo es deien Bolsón. Que voleu que us digui; cada llengua s'arranja aquestes traduccions com bonament pot, però passar d'un diminutiu tendre i un pèl irònic (o bé m'ho sembla) a un augmentatiu amb dues o agressives (a mi m'ho semblen), és d'aquelles coses que no t'acaben de quadrar mai més.

El meu exemplar d'El hòbbit és de la primera edició que va fer l'editorial La Magrana (2001) amb traducció de Francesc Parcerisas.