SENSE PRESSA?

S'ha posat de moda allò de "sin prisa pero sin pausa". Com que som tan políticament correctes, ho catalanitzem i així tranquil·litzem, de passada, les nostres consciències lingüístiques semiestovades pels mals usos... i així diem, i ens quedem tan tranquils, "sense pressa però sense pausa". Què n'hem fet d'aquell a poc a poc i bona lletra dels nostres avis, tan bonic i aclaridor? Cal explicar l'equivalència? Potser el que caldria explicar és el perquè de la substitució. Potser aquesta substitució no s'esdevindria si ràdios i televisions tinguessin una mica més de cura a l'hora de triar tertulians lingüísticament competents, que n'hi ha, n'estic segura.

NO POTXEU LA CEBA, ESTOVEU-LA!

Quan es posa de moda una paraula  o una expressió, que a més és arreplegada d'una altra llengua, ja podem tremolar. És el cas de guai (caló), va a ser que no (espanyol) i molts altres casos. En el món de la cuina, va passar fa un temps amb potxar. Aquest verb es va introduir fa uns anys en el vocabulari de la cuina popular a través de programes de cuina de les televisions d'expressió castellana i, segurament per repetició, va anar fent-se un lloc també al vocabulari dels professionals del nostre país. En català hi ha paraules de tota la vida que tenen el mateix significat i que no agredeixen l'oïda, sinó que l'acaronen, com ara estovar i ofegar. Algun professional també en diu caramel·litzar, però això no seria correcte si no s'afegeix sucre a la preparació. En fi, procureu no potxar més la ceba i mireu d'estovar-la. A poc foc i amb amor.

BUROCRATÈS

El lingüista Pau Vidal, al llibre El catanyol es cura, del qual vaig parlar en un apunt anterior d'aquest blog, introdueix un concepte a tenir en compte a l'hora de confegir textos més o menys oficials: el burocratès. Burocratès és aquell pseudoidioma en què l'Administració (la que sigui) redacta els textos. Es caracteritza per calcar estructures del seu homònim espanyol, innecessàriament recargolades, i utilitzar un vocabulari propi que abunda en substantivacions. L'Institut d'Estudis Catalans i el Govern català, seguint una tradició que es remunta a l'edat mitjana, recomanen aplicar criteris de simplicitat, que s'agraeix a l'hora de desxifrar qualsevol text de l'Administració i que proporciona més elegància i naturalitat als textos.
El manual El catanyol es cura podria ser la primera avançada d'un diccionari burocratès-català. Exemples de burocratès:
Es va procedir a desactivar l'artefacte. Per: Van desactivar l'artefacte. O bé: Durem a terme la renovació del paviment del carrer Tal en comptes de Renovarem el paviment del carrer Tal
I altres:
És una prioritat d'aquest govern la finalització de les obres de la N-II quan podríem dir que Aquest govern prioritza acabar les obres de la N-II. O La privatització de la companyia d'aigües no es contempla durant aquest mandat en comptes de Privatitzar la companyia d'aigües no es contempla durant aquest mandat.
En continuarem parlant.

QUÉ TXULO! ÉS MOLT TXULO!

Hi ha una locutora de RAC1 que passa gran part dels matins dels dissabtes i els diumenges expressant el seu entusiasme amb locucions com ara qué txulo! (amb e tònica, sí) i és molt txulo (txula). Tant és de què es tracti. Un llibre nou és molt txulo, un espectacle teatral és molt txulo, una moto de competició és molt txula, una campanya publicitària és molt txula, una acció solidària  és molt txula...
Xulo, o txulo, com vulgueu (tan incorrecte és l'un com l'altre), segons Joan Corominas vindria de l'italià ciullo, afèresi de fanciullo, que al seu torn ve del llatí infans. Aquest mot hauria passat al castellà amb el significat d'"alguien que se comporta graciosamente pero desvergonzadamente". De petits, al pati, dèiem de tal o qual criatura que "és un xulo o una xula" quan aquella criatura no ens deixava jugar amb ella o quan s'envania amb excés d'una joguina nova o altra cosa pròpia de quitxalla. I, potser al pati, amb aquest significat o en aquells anys (sortint de la dictadura) estava bé, però en una senyora periodista d'un mitjà de gran difusió, aquest ús indiscriminat d'un adjectiu que en la nostra llengua ja sabem que no existeix és penós.
La ràdio en questió programava unes falques amb el nom genèric d'"El català correcte a RAC1" que anava intercalant en la programació. És ben trist que aquest afany normalitzador no l'hagi aconseguit estendre entre els seus mateixos comunicadors.
I ara va la llista de possibles adjectius genuïns que la locutora pot utilitzar i que pot tenir a mà durant els programes: bonic, vistós, maco, agradable, simpàtic, atractiu, fascinant, bo, graciós, plàcid, exquisit, gustós, satisfactori, seductor, interessant, amè, meravellós, etc. Adjectius que aporten uns matisos que xulo no proporciona mai.  De res!

PANXETA

A mi, que pel carrer o a la carnisseria se senti a dir que tal plat es cuina amb panxeta, ja em fa mal a les orelles. I si la conversa no és privada, miro de rectificar la paraula. Ara, el que sí que m'ofèn és aquesta paraula en boca d'un cuiner que exposa els ingredients i la preparació d'un plat per la televisió pública del meu país. És el que ha passat aquesta tarda mateix al programa Cuines de TV3. El cuiner ha fet una amanida   amb ingredients diversos, entre els quals la cansalada (o cansalada viada), que ell ha rebatejat com a panxeta. I ho ha repetit diverses vegades. Al final del programa, la pantalla mostrava la llista d'ingredients de la recepta. Per al meu esverament, a la llista no hi ha aparegut la cansalada, com seria d'esperar, sinó el coi de panxeta.
On era el servei lingüístic de TV3? És que les retallades se l'han endut? Quant de temps falta per a començar a veure faltes d'ortografia per la pantalla? És molt clar que els temps són difícils, però un bon nivell de llengua ha de ser una prioritat per a una televisió de servei com ho és la nostra.
http://www.tv3.cat/cuines/recepta/amanida-d-escarola/7812